Edward Whymper, aportant coneixement

Al llibre Scrambles Amongst the Alps in the Years 1860-69, Edward Whymper descriu el prototip d’una tenda de campanya, que muntava en uns tres minuts, que s’inspirava en les que Leopold McClintock utilitzà en les seves expedicions àrtiques dels anys 1850. Tenia una base quadrada, una secció transversal amb forma de triangle equilàter i se sostenia amb quatre pals clavats a terra. La coberta era de cotó i el terra estava fet d’un material impermeable. Era relativament lleugera, bastant estable i podia encabir fins a quatre persones. El fabricant Benjamin Edgington la comercialitzà amb el nom de “Whymper tent" entre 1892 i 1960. Edward Whymper (Londres, 1840-Chamonix, 1911) fou una de les figures més importants de l’edat d’or de l’alpinisme, a més d’un bon escriptor i excel·lent il·lustrador. Entre 1861 i 1865, realitzà un bon grapat de primeres a cims emblemàtics dels Alps, com la Barre des Écrins (4102 m), l’Aiguille Verte (4122 m), la punta Whymper (4184 m) o el Matterhorn (4478 m), aquest darrer després de vuit intents. Com és ben conegut, l’ascensió d’aquesta muntanya tingué un desenllaç tràgic, quan en el descens s’estimbaren quatre dels set components de la cordada. El mateix Whymper confessà que aquest accident el turmentà tota la vida. Als anys 1867 i 1872, Whymper va fer dues expedicions a Groenlàndia, amb l’objectiu de creuar l’illa amb trineus tirats per gossos. Malgrat no reeixir en l’intent, recollí una important col·lecció de plantes fòssils, que diposità al Museu Britànic. El 1879, liderà una expedició als Andes de l’Equador, que tenia per principal missió estudiar les causes i els efectes del mal de muntanya, així com l’adaptació del cos humà a grans altures. A més, va fer primeres a alguns volcans com l’Antisana (5704 m), el Cayambe (5790 m) o el Chimborazo (6263 m). Relatà aquestes ascensions, els treballs cartogràfics i les observacions sobre la flora i la fauna d’aquelles contrades al llibre Travels Amongst de Great Andes of Equator, que li valgueren el reconeixement de la Royal Geographical Society. Entre 1901 i 1909 va fer unes quantes estades a les Muntanyes Rocalloses del Canadà, convidat per la Canadian Pacific Railway, per promocionar el turisme d’aquella zona. Les guies The Valley of Zermatt and the Matterhorn i Chamonix and the Range of Mont Blanc, que va escriure i il·lustrar, foren molt populars a la seva època. El Mont (2844 m, Columbia Britànica), la Punta (a les Grandes Jorasses) o el corredor Whymper (a l’Aiguille Verte) ens el recorden.

Gravat d’Edward Whymper aparegut al diari The Illustrated London News, el 28 de maig de 1881. Extret de l’Internet Archive. Domini públic. 

Adrien Durand, pujar per mesurar

L’any 1860, l’editor i alpinista William Longman encarregà al jove il·lustrador Edward Whymper viatjar pels Alps occidentals per fer dibuixos d’alguns dels cims més emblemàtics. D’entre les zones que visità destaca el massís dels Écrins, llavors força desconegut, on s’alça el Mont Pelvoux que, abans de l’annexió de la Savoia, es creia que era la muntanya més alta de França. L’agost d’aquell mateix any, una cordada liderada per Thomas George Bonney i William Mathews intentà pujar el Mont Pelvoux, però unes condicions meteorològiques molt adverses ho impediren. Després d'aquesta temptativa, un dels membres de l'expedició, Jean Reynaud, proposà a Whymper, amb qui coincidí casualment en un cafè, provar-ho l'any següent. A principis d'agost de 1861, Whymper, Reynaud i Reginald Macdonald van fer la segona ascensió a la punta Puiseux (3946 m), que és el punt més alt del Mont Pelvoux, tretze anys després que ho fes el matemàtic Victor Puiseux. Dalt del cim, Whymper i els seus companys es van adonar que la Barra dels Écrins (4101 m) superava clarament la punta Puiseux. A més, van confirmar el que ja se sabia, que a dalt de la segona cota més alta del Mont Pelvoux (3932 m) hi havia les restes d'una torre geodèsica. L’any següent, Francis Fox Tuckett tingué accés a l'arxiu militar i cartogràfic de França (Dépôt de la Guerre), on verificà que la misteriosa torre havia estat construïda molts anys abans per ordre d’un capità anomenat Durand. Adrien Armand Durand (Séverac-le-Château, 1787 – Charenton, 1835) fou un enginyer geògraf format a l'École Polytechnique (X 1808). Treballà al cos imperial d'enginyers geògrafs en el projecte de la carta d’estat major. Concretament, s’encarregà de la triangulació de primer ordre del quadrant sud-est de França, tasca que comportà pujar a més de cinquanta cims, alguns d’ells als Alps. El 30 de juliol de 1828 va fer la primera ascensió a la segona punta del Mont Pelvoux amb els caçadors locals Alexis Liotard i Jacques-Étienne Mathéoud. Dos anys més tard, tornà per fer els aixecaments topogràfics, que demostraven que la Barra dels Écrins i la Meije (3984 m) eren més altes que el Mont Pelvoux. Aquests càlculs, però, només els coneixien els cartògrafs que van elaborar la carta d'estat major. Cap al 1833, Durand patí una greu malaltia mental i fou ingressat a l'hospital psiquiàtric de la Maison Royale de Charenton, on morí. La segona cota del Mont Pelvoux, o punta Durand (3932 m), ens el recorda. 

Foto feta per l’autor, que mostra una part de l’estela commemorativa dedicada al capità Adrien Durand a Ailefroide (Écrins).

Pierre Peytier, a l’Olimp de la cartografia

L'any 1825, els oficials Pierre Peytier i Paul-Michel Hossard, als que se’ls havia encarregat la triangulació de primer ordre del Pirineu occidental, van fer les primeres ascensions conegudes als pics de Troumouse (3083 m) i Balaitous (3144 m). L’any següent tornaren a pujar els mateixos cims per realitzar els pertinents aixecaments topogràfics. Durant la segona setmana d'agost, van fer el pic de Troumouse, accedint pel coll de la Sede, superant passatges vertiginosos com els "Tubs de Gerbats" i la cresta que uneix els pics Heid i Troumouse. En aquests trams, van haver d’utilitzar cordes per assegurar un individu, que descalç, transportava un cercle repetidor (un giny per mesurar angles). Posteriorment, Peytier va fer constar que aquella fou l’ascensió més difícil de tota la missió. El 25 d'agost, van pujar el Balaitous. Tanmateix, unes nevades intenses els van retenir al cim durant més temps del previst. El 2 de setembre, es van veure obligats a baixar a correcuita a causa del fred i la manca de queviures. Tot i això, el dia 11, Peytier i un ajudant tornaren al Balaitous per completar les mesures pendents i recollir el material, deixant-hi a dalt algunes piquetes de tendes de campanya, que serien trobades per Charles Packe trenta-vuit anys després. Jean-Pierre-Eugène-Félicien Peytier (Genestelle, Ardèche, 1793 - París, 1864) fou un enginyer geògraf format a l’École Polytechnique (X 1811), que treballà al cos imperial d’enginyers geògrafs, progressant en l’escalafó des del grau de tinent (1817) fins al de coronel (1856). Per encàrrec del primer ministre de la recentment proclamada República de Grècia, Ioannis Kapodístrias, entre 1828 i 1832 liderà un equip de topògrafs, adscrits a l'expedició francesa de Morea en suport de la causa grega, que confeccionà un mapa del Peloponès, fent front a moltes dificultats, entre elles les causades per malalties com el paludisme i la disenteria, que van fer estralls en l’expedició. Més tard, Peytier encapçalà les tasques per elaborar un mapa del Regne de Grècia, publicat el 1852. Durant aquest temps, Peytier realitzà notables aquarel·les i dibuixos de paisatges, monuments i persones. Aquestes obres es recopilaren l’any 1971 al llibre Liberated Greece and the Morea Scientific Expedition. The Peytier Album. El Cap (2995 m) i la bretxa de Peytier-Hossard (2995 m) al Balaitous, i l’aresta dels geodèsics al pic de Palas ens el recorden.

Pierre Peytier. Dibuix de Charles Jouas pel volum VII del llibre "Cent Ans aux Pyrénées", de Henri Beraldi. Col·lecció del Musée Pyrénéen de Lourdes. Reproduït amb permís del museu.

Paul-Michel Hossard, mapes, fotos i cims

Una de les tasques més laborioses de la carta d’estat major va ser duta a terme per Pierre Peytier i Paul-Michel Hossard, dos tinents del cos reial d’enginyers geògrafs, als que se’ls hi encomanà fer la triangulació de primer ordre de la part occidental del Pirineu. Entre maig i setembre de 1825 exploraren aquella zona, escollint com a vèrtexs geodèsics els següents cims: Larrun, Baigura, Leizaratheka, Mehaltzu, Ohri, Kanbillu, Auñamendi (Anie), Escurets, Balaitous, Estibète, pic du Midi, Troumouse, Mont Aspet i Maupas. Malgrat que Peytier i Hossard no tenien cap motivació alpinística, van fer les primeres als pics de Palas (2974 m), Balaitous (3144 m), Troumouse (3083 m) i Maupas (3109 m). Així, després de pujar i descartar el Midi d’Ossau (2884 m) com a vèrtex geodèsic, enfilaren cap al Balaitous. A mitjan juliol ho intentaren, però, per error ascendiren el pic de Palas, presumiblement per l’aresta dels geodèsics. A principis d’agost, i després de tres intents més, van assolir el seu objectiu, possiblement pujant per l’aresta de Peytier-Hossard. Posteriorment, van fer el pic de Troumouse (3083 m) per una ruta poc explicada, que potser passava pel port de Barrosa. Finalment, a finals d’agost van pujar el Maupas, fent abans el Grand Quayrat (3060 m), que també descartaren com a vèrtex geodèsic. Paul-Michel Hossard (Angers, 1797-Jarzé, 1862) fou un enginyer geògraf, format a la prestigiosa École Polytechnique (X 1817), on, a més, impartí classes d’astronomia i geodèsia. Treballà en tasques relacionades amb la carta d’estat major, ideant una brúixola polivalent, que permetia determinar pendents, i millorant la tècnica de representació del relleu amb línies perpendiculars (normals) a les corbes de nivell, actualment en desús. El 1857 fou nomenat tinent coronel i cap del servei de topografia i disseny de l’arxiu cartogràfic militar. Publicà articles de geometria i estadística en revistes especialitzades. També col·laborà amb l’astrònom Louis Benjamin Francoeur, escrivint un annex pel seu notable tractat de Geodèsia. A finals de 1839 s’aficionà a la daguerreotípia, el primer procediment fotogràfic comercial, arribant a ser un consumat especialista. De fet, ara alguns dels seus daguerreotips es troben al museu d’Orsay de París. El Cap (2995 m) i la bretxa de Peytier-Hossard (2995 m) al Balaitous, i l’aresta dels geodèsics al pic de Palas ens el recorden.

Autoretrat de Paul-Michel Hossard (1842), publicat al llibre “Angers et la Photographie”, Frédéric Nibart (2021). Col·lecció Labusquière (2006). Amb autorització del seu autor.

Jean-Baptiste Coraboeuf, triangulant arreu

El 1808 Napoleó va emprendre la tasca de substituir la carta dels Cassini per un nou mapa de França. El projecte, que quedà en via morta, fou reprès sota el regnat de Lluís XVIII, que el 1817 ordenà realitzar la carta d’estat major. Les tasques de triangulació van ser encomanades al cos reial d’enginyers geògrafs. Una de les determinacions més reeixides fou duta a terme pel tinent coronel Jean-Baptiste Coraboeuf i els seus adjunts, els tinents Jean-Prosper Testu, Pierre Peytier i Paul-Michel Hossard, que entre 1825 i 1827 van fer triangulacions de primer ordre resseguint l’anomenat paral·lel del Pirineu. Coraboeuf assignà a Peytier i Hossard la part occidental, mentre que ell i Testu s’encarregaren de l’oriental. Durant el primer any, Coraboeuf i Testu van escollir com a vèrtexs geodèsics els següents cims: Mont d’Espirà, Força Real, Mont Tauch, puig de Burgarag, Madres, Canigó, Torre d’Eina, pic Oriental de Coll Roig, Saint Barthélemy, Montcalm i tucs de la Courate i de Crabèra. Hi van construir torres de pedra, amb forma de con truncat, d’uns quatre metres d’altura. El 1826 i 1827 tornaren a pujar als mateixos punts per implementar els aixecaments topogràfics, proveïts d’instruments de mesura, destacant un cercle repetidor, un giny per determinar angles. També portaven tendes i queviures per fer llargues estades, com succeí l’agost de 1826 i 1827, quan van romandre dalt del Canigó (2784 m) i del Montcalm (3078 m), respectivament, unes dues setmanes, suportant condicions meteorològiques molt adverses. Jean-Baptiste Coraboeuf (Nantes, 1777-París, 1859) va ser un enginyer geògraf, format a la prestigiosa École Polytechnique (X 1794). Fou membre de la comissió de ciències i arts que participà en la campanya d’Egipte de Napoleó (1798-1801), on mesurà l’altura d’algunes piràmides i participà en l’aixecament d’un mapa del delta del Nil. Entre 1802 i 1805 encapçalà una campanya cartogràfica als Alps per determinar, a partir de triangulacions, l’altura de diferents muntanyes, entre elles el Mont Blanc. Posteriorment, fou secretari general de la Societé de Géographie i continuà treballant en tasques de supervisió del mapa d’estat major. Una inscripció al temple d’Isis (illa de Philae), on apareix el seu nom junt amb altres savis de l’expedició d’Egipte, un monument en memòria dels oficials geodèsics, situat a Argelès-Gazost, i un carrer a la ciutat de Nantes ens el recorden.

Detall d'un dibuix de Jean-Prosper Testu dalt del Montcalm (1827), on se'l veu amb Coraboeuf, que manipula un cercle repetidor. Col·lecció del Musée Pyrénéen de Lourdes. Reproduït amb permís del museu.

John Norman Collie, obrint nous camins

Un dels llocs més fotogènics de l’illa de Skye és Sligachan. Des d’aquest indret es gaudeix d’una esplèndida vista de la serralada de les Black Cuillin. A prop de l’històric hotel i del vell pont de tres arcs, recentment s’hi ha emplaçat una escultura en bronze del guia John MacKenzie i el professor Norman Collie, dos grans amics, que durant dècades exploraren aquelles muntanyes. John Norman Collie (Alderley Edge, Cheshire 1859-Sligachan, 1942) fou un químic i alpinista anglès. Col·laborà amb eminents científics com Edmund A. Letts, Johannes Wislicenus i William Ramsay, que va rebre el Premi Nobel de Química l’any 1904 pels seus treballs sobre els gasos nobles. Des de 1902 fins a 1928 va ser professor del University College de Londres. La seva recerca abastà diferents camps de la química orgànica i de la química física. A més, alguns autors sostenen que construí la primera làmpada de neó i que el febrer de 1896 realitzà la primera radiografia amb finalitats mèdiques de la història. Se li atribueixen més de setanta primeres ascensions, generalment en regions inexplorades o molt poc explorades com, per exemple, les muntanyes escoceses de Cuillin, de Glen Coe i del Ben Nevis, on va fer la primera hivernal a la Tower Ridge. També va fer notables ascensions als Alps amb Albert Mummery, Geoffrey Hastings i William C. Slingsby, destacant la primera a la Dent du Requin. El 1895 formà part de l’expedició al Nanga Parbat, on Mummery i dos gurkhas van desaparèixer. Entre 1897 i 1911 participà en diverses expedicions a les muntanyes de les illes Lofoten i, sobretot, a les Rocalloses del Canadà, on posà nom a desenes de cims i on va fer més de vint primeres ascensions, com el Mount Athabaska (3491 m), des d’on albirà el Columbia Icefield, un dels camps de gel més grans per sota del cercle polar àrtic. Fou membre, entre d’altres, de la Royal Society, de la Royal Geographical Society i de l’Alpine Club, que presidí en el període 1920-22. Publicà nombrosos articles en revistes científiques i de muntanya, així com els llibres Climbing in the Himalaya (1902) i Climbs and Exploration in the Canadian Rockies (1903), en col·laboració amb Hugh E. M. Stutfield. El Mount Collie (3124 m, a les muntanyes Rocalloses) i el Sgurr Thormaid (Norman’s Peak, 927 m, a les Black Cuillin) ens el recorden.

John Norman Collie (1914). Science Museum Group Collection. Reproduïda amb llicència de Creative Commons. Reconeixement 4.0 Internacional (CC BY 4.0).

Henry Russell, romanticisme d’altura

Al llibre Catalogue des Plantes Indigènes des Pyrénées et du Bas Languedoc, el naturalista George Bentham afirma que, en el transcurs d’una exploració botànica que realitzà l’estiu de 1825, dormí en una cabana de Soldeu (Andorra) dins d’un sac fet de pell de xai. A la quarta edició del llibre The Art of Travel (1867), el polímata Francis Galton complementa aquesta informació, afegint que des de feia uns vint-i-cinc anys els duaners francesos del Pirineu empraven uns sacs de dormir més sofisticats, que es podien portar com si fos una motxilla. També explica que els alpinistes Francis Fox Tuckett i Charles Packe se’n van fer confeccionar uns que prenien aquests últims com a model. Justament, Packe va fer veure al seu amic Henry Russell que li convenia adquirir-ne un. Així, l’any 1864 el comte Russell encarregà un sac de dormir de pell de xai amb la llana per dins, que pesava uns 3 kg i que usaria assíduament durant quaranta anys. Un dels primers cops fou el disset de juliol de 1865, quan amb el capità Anthony Hoskins i el guia Jean Capdeville, va fer un bivac dalt del cim de l’Aneto. Henry-Patrice-Marie Russell-Killough (Tolosa de Llenguadoc 1834-Biarritz 1907), comte Russell-Killough, fou un llegendari pirineista d’origen irlandès (per part de pare) i francès (per part de mare). Entre 1856 i 1861 va fer dos viatges pel continent americà i un gran periple, de tres anys de durada, per Àsia i Oceania. A partir de 1862 explorà el Pirineu de punta a punta, fent unes quaranta primeres ascensions absolutes, generalment amb els millors guies de l’època, com Célestin Passet. L’agost de 1864 participà en la fundació de la primera entitat pirineista de la història, la Société Ramond, que s’emmirallava en l’Alpine Club. Cap al 1882 centrà la seva activitat en la muntanya del Vignemale (3298 m), a la que hi pujà trenta-tres vegades, i on va fer excavar set coves estratègicament situades i a gran alçada, des d’on gaudia d’unes vistes envejables i es delectava amb sensacionals postes de sol. Dins d’elles hi feia llargues estades i rebia visites de pirineistes i amics. A partir de 1889 l’estat francès li llogà durant noranta-nou anys, i pel preu simbòlic d’un franc anual, la muntanya del Vignemale. Notable intèrpret del violoncel i excel·lent escriptor, entre molts dels seus llibres i escrits destaca l’obra Souvenirs d’un Montagnard. Un nombre important de topònims ens el recorden com, per exemple, el pic de Russell (3205 m) a la Maladeta i l’aresta de Packe-Russell al Balaitús.

Fotografia del comte Henry Russell-Killough. Col·lecció privada de Monique Dollin du Fresnel, rebesneboda del comte Russell. Reproduïda amb el seu permís.

Francis Fox Tuckett, alpinisme i ciència

El físic James David Forbes aconsellava als joves afeccionats a l’alpinisme que fessin d’aquest hobby una activitat científica. Un d’aquests joves fou Francis Fox Tuckett, que seguí fil per randa aquesta recomanació, de forma que en moltes excursions portava instruments per mesurar propietats com la pressió, la temperatura o el nivell d’ozó. Igualment, li agradava dissenyar, modificar o provar nous invents. Així, al volum II de la revista Peaks, Passes, and Glaciers de l’any 1862, descriu un fogonet d’alcohol, que utilitzava per bullir aigua. D’altra banda, al volum I de l’Alpine Journal, relata que el juliol de 1862 va fer un bivac dalt del Monviso (3841 m) dins d’un sac de dormir, semblant al que empraven alguns duaners francesos del Pirineu, que modificà afegint-hi una capa d’un material impermeable patentat pel químic Charles Macintosh l’any 1823. A més, cal dir que les anotacions i dibuixos panoràmics de Tuckett foren molt útils per millorar la cartografia d’algunes zones dels Alps orientals. Aquesta tasca fou reconeguda per John Ball, primer president de l’Alpine Club, al pròleg del llibre A Guide to the Eastern Alps, i pel rei d’Itàlia Vittorio Emanuele II, que l’anomenà cavaller de l’orde de Sant Maurici i Sant Llàtzer. Francis Fox Tuckett (Frenchay, Bristol 1834-1913) fou un alpinista britànic de l’edat d’or de l’alpinisme (1854-1865), que gestionà un important negoci familiar de comerç de cuir. Començà la seva activitat als Alps Occidentals, destacant la primera ascensió a l’Aletschhorn (4195 m), el juny de 1859, amb els guies Johann Joseph Bennen, Peter Bohren i Victor Tairraz. Més tard anà als Alps del Delfinat, el massís de l’Ortler i els Alps de Zillertal i d’Ötztal. Posteriorment, visità les Dolomites, preferentment amb Douglas Freshfield i el guia François Devouassoud, fent una exploració exhaustiva de la Marmolada i els massissos de Brenta, Catinaccio i Pale di San Martino. Vicepresident de l’Alpine Club (1866-1868) i membre de la Royal Geographical Society, el 1874 publicà el llibre Hochalpenstudien, traducció a l’alemany de molts dels seus articles. Després de la seva mort, William A. B. Coolidge edità el llibre A Pioneer in the High Alps: Alpine Diaries and Letters of F. F. Tuckett (1920). Diferents topònims ens el recorden, com la Tuckettspitze o Cima Tuckett (3462 m) als Alps d’Ortler, la bocca, la glacera i el refugi de Tuckett a Brenta, així com el coll, la glacera, el pic (3568 m) i l’antic refugi Tuckett als Écrins.

Fotografia feta per Camille Silvy l’any 1862, cedida per  la National Portrait Gallery, London, i reproduïda amb llicència de Creative Commons.

George Finch, ciència a l’Everest

El sempre ocurrent dramaturg George Bernard Shaw, en veure una foto de grup de l’expedició a l’Everest de 1921, digué que li evocava a una colla de gent sorpresa per una tempesta de neu quan feien un pícnic a Connemara (regió situada a l’oest d’Irlanda). Efectivament, a les primeres expedicions a l’Everest, els alpinistes vestien jaquetes Norfolk, abrics, gavardines, armilles, barrets i bufandes, que era la indumentària que llavors s’emprava per fer muntanya. Quan George Finch fou convidat a participar en l’expedició de l’any 1922, encarregà a l’empresa Silver & Co. que confeccionés una gavardina amb un farciment de plomes d’ànec. Aquesta peça lleugera, d’una gran capacitat calorífica i dissenyada pel mateix Finch, és precursora de les actuals jaquetes de plomes. Finch també visità científics de la universitat d’Oxford perquè l’ajudessin a fer funcionar fogonets a grans altures. Alhora, contacta amb el patòleg Georges Dreyer que havia construït una cambra hipobàrica amb la qual estudiava els efectes de la hipòxia en els aviadors, i que, a més, havia inventat un eficient sistema per subministrar oxigen. Dreyer convencé Finch que sense oxigen suplementari no es podria fer l’Everest i dissenyà un equip que s’utilitzà a l’expedició de 1922. Tanmateix, la gran majoria dels alpinistes, menys Finch, no eren partidaris d’emprar-lo, a causa del gran pes de les ampolles i perquè consideraven que no era un mitjà honest. Alguns d’ells, com George Mallory, canviaren d’opinió quan el 27 de maig de 1922 Finch i Geoffrey Bruce assoliren amb relativa facilitat una cota de 8321 m. George Ingle Finch (1888, Orange, New South Wales-Wantage, Berkshire-1970) fou un químic i alpinista australià. Va ser professor de química a l’Imperial College de Londres, on realitzà remarcables experiments en diferents camps de la química física i l’electroquímica, pels que se li concedí la medalla Hugues i fou elegit membre d’honor de la Royal Society. A part de molts articles científics, va escriure els llibres The Making of a Mountaineer i Der Kampf um den Everest. El seu fill Peter fou un reconegut actor, que va rebre un Òscar l’any 1976. La ruta de Finch a la cara nord de la Dent d’Herens (4173 m) ens el recorda.

Fotografia feta per Walter Stoneman l’any 1938, cedida per  la National Portrait Gallery, London, i reproduïda amb llicència de Creative Commons.

Albert Mummery, cal ser honest

The Physiology of Industry fou el primer llibre de l’economista John Atkinson Hobson. L’obra, publicada l’any 1898, va ser el fruit d’un intens intercanvi d’idees amb Albert Mummery. En ella s’exposen conceptes que desafiaven alguns dels fonaments de la teoria econòmica de l’època. Així, per exemple, s’afirma que un excés d’estalvi pot generar un subconsum que deprimiria l’economia. Malgrat que l’obra no tingué gaire notorietat, alguns dels arguments que s’hi exposaven serien posteriorment adoptats pel reconegut economista John Maynard Keynes. Albert Frederick Mummery (Dover, 1855-Nanga Parbat, 1895) és un dels millors escaladors de tots els temps i per molts el fundador de l’alpinisme modern. Així, per una banda, fou dels primers a fer ascensions sense guies. D’altra banda, va fer primeres a cims que llavors es consideraven inaccessibles o a pics que ja s’havien fet per noves vies de gran dificultat. A més, per a ell el més important no era assolir un cim (que també) sinó superar les dificultats que plantejava una determinada via, utilitzant mètodes honestos (com ell deia, “by fair means”), tot minimitzant en el possible l’ús de mitjans artificials. Amb el seu germà William gestionà una pròspera adoberia de Dover, que li donà prou llibertat per dedicar-se a l’alpinisme. Fins al 1888 realitzà notables primeres amb els guies suïssos Alexander Burgener i Benedikt Venetz. Destaquen el Mattherhorn (4478 m) per l’aresta Zmutt, l’Aiguille Verte (4122 m) pel vessant de Charpoua, el Täschhorn (4490 m) i sobretot el Grépon (3482 m). Posteriorment, organitzà dues expedicions al Caucas, fent el 1888 la primera al Dikh-Tau (5205 m) amb el guia Heinrich Zurfluh. A partir de 1889, i ja sense guies, escalà amb grans alpinistes com Norman Collie, Geoffrey Hastings, Cecil Slingsby o Lily Bristow. Destaquen la primera a la Dent du Requin (3422 m) o el Mont Blanc per l’esperó de la Brenva. El 1895 liderà el projecte, avançat al seu temps, de pujar el Nanga Parbat (8125 m). Després d’un intent infructuós pel vessant oest (Diamir), on assolí una cota superior als 6000 m, Mummery i els gurkhas Ragobir Thapa i Goman Singh van desaparèixer, possiblement sepultats per una allau, quan es dirigiren cap al vessant nord (Rakhiot). Dissenyà una tenda lleugera que l’empresa Benjamin Edgington comercialitzà fins al 1968. El 1885 publicà el llibre My Climbs In The Alps and Caucasus, un clàssic de la literatura de muntanya. El Mount Mummery (3328 m), a les Muntanyes Rocalloses, i l’Aiguille Mummery (3700 m), al massís del Mont Blanc, ens el recorden.

Fotografia feta per Martin Jacolette abans de 1895 i publicada al llibre "Mes escalades dans les Alpes", París 1903. Alpine Club Photo Library, London. Extreta de Wikimedia Commons.

Fanny Bullock Workman, assolint la igualtat

Al llibre Two Summers in the Ice-Wilds of Eastern Karakoram, publicat l’any 1917, hi ha una fotografia on un dels autors, Fanny Bullock Workman, mostra un diari on amb lletres ben grosses es pot llegir el lema Votes for Women. La icònica imatge fou presa l’any 1912 per l’altre autor del llibre i marit de Fanny, William H. Workman, a l’altiplà del Silver Throne (6400 m), situat al Karakoram. Aquest fet aparentment senzill era molt important, ja que en aquells moments el moviment pel sufragi femení estava en un dels seus moments més àlgids. Així, doncs, qualsevol iniciativa per donar-li suport era benvinguda; i més en el cas de Fanny que era una persona molt coneguda pels seus exitosos llibres de viatges. Fanny Bullock Workman (Worcester, Massachusetts 1859-Cannes, França 1925) fou una exploradora, alpinista i escriptora estatunidenca. Filla d’una família adinerada; de seguida prengué consciència que les dones eren tan vàlides com els homes per fer qualsevol activitat. El 1882 Fanny es casà amb el metge William Hunter Workman (Worcester, 1847-Newton, Massachusetts, 1937) que l’inicià en el muntanyisme a la serralada de les White Mountains (New Hampshire). Entre 1888 i 1895 els Workman van fer llargs viatges en bicicleta per Suïssa, França, Itàlia, Espanya i Algèria, cobrint distàncies de més de 5000 kilòmetres en etapes que podien superar el centenar. En aquest període Fanny pujà alguns cims notables dels Alps com el Mont Blanc i el Matterhorn. Entre 1897 i 1899 van fer un altre llarg viatge en bicicleta per Birmània, Ceilan, Java, Indoxina i l’Índia. El 1898 descobriren les muntanyes de l’Himàlaia occidental, llavors un territori poc explorat i sense cartografiar, on en catorze anys organitzarien vuit expedicions. El 1899 contractaren els serveis del guia suís Mattia Zurbriggen i exploraren la glacera Biafo, on pujaren diferents cims, essent el Koser Gunge (6400 m) el més alt. El 1902 resseguiren la glacera de Chogo Lungma i el 1906 van fer cap al massís de Nun Kun, pujant el Pinnacle Peak (6930 m), que durant molts anys fou el rècord d’alçada femení. Entre 1911 i 1912 exploraren la glacera de Siachen, la més llarga del Karakoram. Per a això contractaren els serveis d’un solvent grup de guies i topògrafs, amb els que confeccionaren un material cartogràfic de gran qualitat. D’entre els molts reconeixements que els Workman van rebre cal destacar que Fanny fou la primera dona nord-americana que va fer una conferència a la universitat de la Sorbona i la primera que esdevingué membre de la Royal Geographical Society. Els seus nombrosos articles i llibres de viatges ens els recorden.

Fotografia feta per Maull & Fox el 1890. Library of Congress. Extreta de Wikimedia Commons.

Pierre Redonnet i Pierre Barrau, faltava fer el segon

L’agost de 1820 una expedició científica al Mont Blanc, promoguda pel doctor Joseph Hamel, fou sorpresa per una allau que provocà la mort de tres guies. De resultes d’aquest incident, l’any següent el consistori de Chamonix impulsà la creació de la primera companyia de guies del món: la Companyia de Guies de Chamonix, que tenia com a objectiu crear una caixa de solidaritat per ajudar a les famílies dels guies accidentats, així com seleccionar i formar els guies. Cap a la meitat del segle XIX s’establiren societats semblants a algunes localitats del Pirineu. Així, l’any 1850, es fundà la Companyia de Guies de la Maladeta, antecessora de l’actual Companyia de Guies de Luchon. Dos dels guies més destacats d’aquella primera època foren Pierre Redonnet (anomenat Nate) i Pierre Barrau. El primer participà en les dues primeres ascensions a l’Aneto de 1842 amb Platon de Tchihatcheff i Albert de Franqueville, en la tercera de 1844 amb Toussaint Lézat  i en la quarta de l’any 1849 amb Ernestine Tavernier, que fou la primera dona que va fer aquest cim. Pierre Barrau (no confondre amb el guia homònim que desaparegué a la glacera de la Maladeta el 1824) també conduí pirineistes de renom com Charles Packe, Lézat o el comte Henry Russell. En un determinat moment Redonnet i Barrau es plantejaren ampliar la llista d’excursions que proposaven als seus clients. Per això esmerçaren els seus esforços a trobar una via practicable per pujar el Posets, el segon pic més alt del Pirineu (3375 m), que encara estava per fer. La ruta que van explorar partia de la cabana de Turmo (vall d’Estós) i s’enfilava per les valls de Batisielles i dels Ibons. Un cop van tenir clar l’itinerari el suggeriren a alguns clients. Així, el dia 6 d’agost de 1856 van fer la primera al Posets amb el britànic Halkett i el 31 la segona amb Julius Behrens (1828-1888), un comerciant d’origen jueu nascut a Manchester, que l’any 1851 pujà el Mont Blanc. L’any 1861 Barrau també va fer la tercera, conduint Charles Packe. La postal que il·lustra aquest escrit, on es veu un grup de guies de Luchon, ens recorda Pierre Barrau, que és el que està situat més a la dreta.

Postal 117 Les Pyrénées. Groupe de Guides Luchonais à Pied. Phototypie Labouche Frères Toulouse. Any 1900. Reproduïda amb permís del fòrum de col·leccionistes de postals antigues CPArama (www.cparama.com).

Guillaume Delfau, la curiositat superà la por

L’any 1791 el pare del pirineisme, Louis Ramond de Carbonnières, fou elegit diputat a l’Assemblea Nacional Legislativa, on coincidí amb Guillaume Delfau (Grives, 1766 -Périgueux, 1815), un jove i prometedor polític, que posteriorment seria secretari general de la prefectura de la Dordonya. Durant el regnat del Terror (1793-1794) ambdós foren empresonats, acusats d’enemics de la Revolució, i van ser alliberats el juliol de 1794, just després de la mort de Robespierre. Dos anys després Delfau anà a prendre les aigües al balneari d’Eaux-Bonnes, possiblement per refer-se de les seqüeles que li causà l’empresonament. Durant la seva estada quedà meravellat per la figura majestuosa del Midi d’Ossau i es proposà pujar-hi. Malgrat que aquesta muntanya tenia fama d’inaccessible, el 2 d’octubre de 1796 anà al llogaret de Gabas, on contactà amb un pastor de la vall d’Aspe anomenat Matthieu, que s’avingué a guiar-lo, tot revelant-li que anys abans hi havia pujat un col·lega seu. L’endemà van fer cim i posteriorment Delfau publicà el llibret Voyage au Pic du Midi de Pau, on relata l’ascensió amb tots els ets i uts. L’opuscle, del qual es van fer dues edicions (1796 i 1797), és excepcional i està escrit en forma de llibre de viatges adreçat a un hipotètic amic. És l’obra d’un home de lletres que aporta informació interessant sobre molts temes (geologia, botànica, zoologia, història, etc.). En tot moment Delfau es mostra sincer i admet que la curiositat el motivà a pujar una muntanya amb fama d’inaccessible, tot i reconèixer que fou una temeritat i que li calgué molta força mental per superar les seves pors. A més, remarca que sense el concurs de Matthieu, amb qui establí una relació de companyonia, no hauria assolit el seu objectiu. Finalment, Delfau dona fe que dalt del cim trobà les restes d’una torre circular. Actualment, se sap que es tractava d’un senyal per fer triangulacions, que hauria estat construït a mitjans d’agost de 1790 per uns pastors bearnesos per encàrrec de l’oficial geodèsic Reinhard Junker, que estava confeccionant un mapa de la frontera francoespanyola en col·laboració amb el capità Vicente de Heredia. La il·lustració de Louis-Julien Jacottet, on es veuen uns pastors davant del Midi d’Ossau, ens recorda a Matthieu i als protagonistes de la primera ascensió d’aquest cim emblemàtic.

Litografia de Louis-Julien Jacottet, “Pâtres au Pic du Midi de Pau (Basses Pyrénées) 1835”, reproduïda amb permís de la Médiathèque Simone Veil, Bagnères-de-Bigorre.

Jean Pierre Lafont i Marc Sesqué, guiant pintors, ducs i comtes.

El 1833 el pintor Édouard Pingret (1788-1875) va fer un viatge pel Pirineu, que li serví d’inspiració per editar l’àlbum Costumes des Pyrénées, un conjunt de 40 litografies que són un magnífic testimoni de les indumentàries de la gent que vivia al Pirineu. La litografia número 40 està dedicada a Jean Pierre Lafont (1770-1851), guia de Bagnères de Luchon, que el dia 12 d’agost de 1833 pujà al pic de Grand Quayrat (3060 m) amb un dels seus fills i el mateix Pingret. Lafont, que llavors tenia seixanta-tres anys, apareix en primer terme supervisant el grup. En un segon pla es veu el seu client superant un pas compromès i, darrere d’ell hi ha el fill de Lafont, que porta un paraigua i un cistell amb queviures. La il·lustració ens dona informació sobre el material de muntanya d’aquella època. Així, és interessant parar atenció als llargs bastons ferrats i al calçat del guia: unes senzilles avarques lligades al turmell, que possiblement li garantien una certa adherència. També és curiós observar que li pengen uns grampons d’una corda, que porta creuada al pit. Aquests primers guies eren pastors o caçadors que complementaven la seva economia fent aquesta tasca. Malgrat que el seu concurs fou de vital importància perquè es fessin les primeres ascensions als principals cims del Pirineu, poca cosa se sap d’ells; a tot estirar se’n coneix el nom. Aquest, per exemple, és el cas de Marc Sesqué, guia de la localitat de Gèdre, que conduí alguns clients al Pic Long (3192 m), entre ells Lluís d’Orleans, duc de Nemours (fill de Lluís Felip I de França, que regnà aquest país entre 1830 i 1848), amb qui realitzà la primera ascensió a aquest pic l’estiu de 1846. Sesqué també fou guia del comte Henry Russell; així el 20 de setembre de 1865, amb seixanta-vuit anys, va fer el pic Long amb el seu fill i el llegendari comte. Russell ens el recorda a la seva obra Souvenirs d’un montagnard, on deixà escrit que Marc Sesqué era un guia excel·lent.  

Litografia N^o 40 de la col·lecció Costumes des Pyrenees, d’Édouard Pingret de l’any 1834, cedida per la Médiathèque Simone Veil, Bagnères-de-Bigorre. 

Albert de Franqueville, l’Aneto és el Paradís.

Platon de Tchihatcheff, Albert de Franqueville, els guies Pierre Sanio i Jean Sors i els caçadors Bernard Arrazau i Pierre Redonnet protagonitzaren la primera ascensió a l’Aneto. El 18 de juliol de 1842 sortiren a trenc d’alba de Luchon en direcció a l’Hospice de France. D’aquí pujaren al port de Benasc i baixaren a la Besurta, fent nit molt a prop d’on actualment hi ha el refugi de la Renclusa. Com a l’imaginari col·lectiu encara era ben viu el tràgic accident del guia Pierre Barrau, que l’agost de 1824 desaparegué en una esquerda de la glacera de la Maladeta, els expedicionaris evitaren l’actual via normal pel vessant nord. Al llibre El massís de la Maladeta: de les valls als cims, Tòfol Tobal, Jordi Pons i Ramon Solís reconstruïren l’itinerari de la primera ascensió. Segons ells, el dia 19 els expedicionaris feren cap als “vallons” de les Tres Chermanes de Paderna i de la Pleta de Paderna, superaren les bretxes de la Tuca Blanca i d’Alba, per posteriorment arribar a l’”ibón” de Creguenya. D’aquí s’enfilaren fins el coll entre el pic de Cregüenya i la Tuca de Quillón, i baixaren per la vall de les Piedras Albas. Tot seguit superaren els colls del Mamelón i dels Pins, fins que finalment arribaren a la pleta de Corones, on feren nit. El 20 de juliol, van fer cim seguint l’actual via normal de la vall de Corones. Arribats a la collada de Corones pujaren el darrer tram de la glacera fins al pont de Mahoma. Aquest darrer escull impressionà tant Franqueville, que el va fer pensar en el “Sirat”, que segons la religió islàmica és un pont més fi que un cabell i més tallant que un sabre, que les ànimes hauran de travessar per arribar al Paradís el Dia del Judici Final. El comte Albert Belhomme de Franqueville (Pinterville 1814-Bizanos 1891) fou un terratinent i botànic d’origen normand, que arribà a tenir un dels herbaris més importants de la seva època. El 1854 s’instal·là al municipi de Bizanos, prop de Pau, on comprà el castell, que actualment rep el seu nom, des d’on es gaudeix d’unes magnífiques vistes del Pirineu bearnès. Des de 1871 fins a la seva mort fou batlle de Bizanos, impulsant moltes iniciatives, que milloraren la vida d’aquesta comunitat. El 1845 publicà el llibre Voyage a la Maladette, on relatà l’ascensió a l’Aneto. Fou un dels primers membres de la cèlebre “Société Ramond”, associació científica, centrada en l’estudi del Pirineu. L’agulla de Franqueville (3069 m) a la cresta de Llosàs ens el recorda.

Imatge presa al taller de fotografia d’Alexandre Ken, prop de l’any 1863, i extreta de Wikimedia Commons.

Clinton Thomas Dent, el ritme és vital

Durant les edats d’or (1854-1865) i d’argent (1865-1882) de l’alpinisme es van fer les primeres ascensions als cims més rellevants dels Alps. Cap el 1880 els alpinistes més agosarats i amb prou recursos econòmics posaren els ulls en muntanyes situades en altres serralades, com el Caucas, els Andes, les Muntanyes Rocalloses i l’Himàlaia. Una de les figures més representatives de l’edat d’argent fou Clinton Thomas Dent, que realitzà nombroses ascensions amb el llegendari guia suís Alexander Burgener. La seva fita més important fou la primera al Grand Dru (3754 m), agulla situada al costat del Petit Dru, dins del massís del Mont Blanc. Les seves primeres temptatives daten de l’agost 1873. L’estiu de l’any següent Dent insistí, arribant a l’extrem de fer portar dues escales per superar els passos més difícils. L’estiu de 1877 instal·là un camp base a gran alçada, que li permeté fer moltes temptatives al cim. Finalment, el 12 de setembre, i després d’un total de divuit intents, Dent, James Walker Hartley i els guies Burgener i Kaspar Maurer assoliren l’objectiu. Clinton Thomas Dent (Sandgate, Kent 1850-Londres 1912) fou un reconegut cirurgià britànic. Professor de la facultat de medicina de l’hospital de Saint George, cirurgià de l’hospital infantil Belgrave i cirurgià en cap de la policia metropolitana de Londres. Amb poc més de vint anys va fer les primeres al Lenzspitze (4294 m) i el Portjengrat (3654 m). A més, obrí noves vies a cims com la Ruinette (3875 m) i el Zinalrothorn (4221 m). Posteriorment participà en algunes expedicions al Caucas, fent les primeres al Gistola (4880 m) i el Tsiteli (4277 m). Entre el 1877 i el 1889 fou president de l’Alpine Club. Va promoure un codi de senyals de socors de muntanya, de manera que qui demanava ajut feia senyals visuals o acústics d’una determinada freqüència, i al seu torn, la persona contactada responia fent senyals amb un ritme diferent. Excel·lent fotògraf i escriptor, publicà articles i llibres de cirurgia i muntanyisme, destacant els volums Above the Snow i Mountaineering, un manual d’alpinisme del qual fou editor. El Mount Dent (3267 m) situat a les Muntanyes Rocalloses, a la frontera entre la Colúmbia Britànica i Alberta (Canadà), ens el recorda.

Foto d’Ernest Clarence Elliott. © National Portrait Gallery, London.

Jean Charlet-Straton, la prehistòria del ràpel

A la novel·la Viatge al centre de la Terra, publicada per Jules Verne el 1864, el professor de mineralogia del Gelehrtenschule des Johanneums d’Hamburg, Otto Lidenbrock, el seu nebot Axel i el guia Hans Bjelke comencen el seu periple baixant per una xemeneia del volcà islandès Snæfellsjökull. Verne posa en boca d’Axel la següent reflexió: “una corda lligada a dalt hauria estat suficient per sostenir-nos. Tanmateix, com la deslligaríem un cop arribéssim al final?” Una mica més endavant Axel ens explica la solució: “El meu tiet posà en pràctica un mitjà molt senzill. Desenrotllà una corda, primer deixà caure dins la xemeneia una meitat, passà la corda per sobre d’un sortint de lava i tot seguit llença l’altra meitat. D’aquesta forma podíem baixar tenint les dues meitats de la corda a la mà, que no es podia deslligar. Un cop arribats al final ens seria molt fàcil recuperar la corda, tot tibant-la per un dels seus extrems.” Els Drus són una muntanya situada al massís del Mont Blanc, formada per les agulles del Grand Dru (3754 m) i el Petit Dru (3733 m). Durant molt temps fou un objectiu cobejat per alpinistes de renom. Així, el 13 de juliol de 1876 Jean Charlet intentà pujar-la en solitari, quedant-se a 20 metres de la bretxa que separa ambdós cims. Per baixar els passos més compromesos emprà el mètode de la doble corda, que es descriu a la novel·la de Verne, essent la primera persona a fer-ho. Havia llegit Charlet aquesta obra? Això no se sap; tanmateix, el 29 d’agost de 1879 Charlet i els guies Prosper Payot i Frédéric Folliguet van fer la primera ascensió al Petit Dru. Jean Estéril Charlet (Argentière 1840-La Roche-sur-Foron 1925) fou un guia de muntanya, que destacava per la seva agilitat, seguretat i determinació. A més del Petit Dru, va fer la primera hivernal al Mont Blanc i d’altres primeres absolutes, com l’Aiguille du Moine (3412 m), la Pointe Isabella (3761 m) o l’Aiguille de la Persévérance (2901 m). L’any 1876, en casar-se amb l’alpinista Isabella Stratton, adoptà el cognom Charlet-Straton. Introduí alguna de les bases del que actualment coneixem com ràpel, tècnica que Hans Dülfer establiria cap al 1910, amb l’anomenat ràpel en “S”, en el que la corda fricciona el cos de l’escalador. Posteriorment, s’inventaren ginys per augmentar la seguretat. Així el 1943, Pierre Allain creà un fre de ràpel, que és un antecessor dels actuals “vuits”.

Foto de Georges Tairraz, publicada a la Revue Alpine volum XXVII a l’any 1926, i extreta de Wikimedia Commons.

Isabella Charlet-Straton, trencant esquemes

A les edats d’or i d’argent de l’alpinisme (1854-1882) es pujà a gairebé la totalitat dels cims dels Alps. Malgrat que en aquells anys l’alpinisme era una activitat que principalment realitzaven els homes, cal destacar un grup de sis dones, que van fer una notable carrera alpinística. Aquestes eren Lucy Walker, Meta Brevoort, les germanes Anna i Ellen Pigeon, Emmeline Lewis-Lloyd i Isabella Stratton, que demostraren que l’alpinisme no era patrimoni dels homes. Així, per exemple, un dels objectius més cobejats d’aquells anys era pujar el Mont Blanc a l’hivern. Durant el mes de gener de 1876 dues cordades ho intentaren sense èxit: la de Meta Brevoort i William Coolidge i la de James Eccles i Gabriel Loppé. El dia 31, però, reeixí la integrada per Isabella Stratton, els guies Jean Charlet i Sylvain Couttet, i el camàlic Michel Balmat, que sortint del refugi dels Grands Mulets, assoliren el cim en 12 hores, fent front a un persistent vent del nord i a temperatures de fins a -25 ^oC. Mary Isabella Stratton (Willsbridge, Gloucerstershire 1838-La Roche-sur-Foron 1918) fou una alpinista britànica. Quan tenia divuit anys els seus pares i la seva germana gran moriren i heretà una important fortuna familiar que li permeté viure de rendes. Posteriorment va fer amistat amb Emmeline Lewis-Lloyd, una gal·lesa emprenedora, amb qui descobrí l’alpinisme. En els primers anys de la dècada de 1860 anaren al Pirineu, on pujaren l’Aneto. Més tard passaren als Alps, on sempre amb el guia Jean Charlet, realitzaren ascensions de renom com el Dom (4545 m), el Monviso (3841 m) i la primera absoluta a l’Aiguille du Moine (3412 m). Aquests èxits alpinístics són especialment meritoris, ja que a aquella època era inusual que dues dones soles contractessin guies i escalessin amb ells. L’any 1873 Lewis-Lloyd deixà l’alpinisme, però Stratton continuà fent muntanya amb Jean Charlet. Destaquen les escalades a les Aiguïlles du Midi (3842 m) i de Blaitière (3522 m), així com les primeres absolutes a la Pointe Isabella (3761 m) i a l’Aiguille de la Persévérance (2901 m). Malgrat que les convencions socials de l’època desaconsellaven el matrimoni entre una dona rica i un guia de muntanya, Isabella i Jean es casaren poc després de l’ascensió al Mont Blanc de 1876. Ambdós adoptaren el cognom Charlet-Straton i s’establiren al poble de l’Argentière. Un dels seus fills, Robert, fou durant molt temps la persona més jove (onze anys) que pujà el Mont Blanc. La Pointe Isabella, davant l’Aiguille de Triolet, ens la recorda. 

Foto cedida per l’hotel Pointe Isabelle de Chamonix.

Griffith Pugh, per fer cim cal estudiar

Entre 1921 i 1952 es van fer vuit expedicions a l’Everest (set britàniques i una suïssa), en les que la cota màxima assolida fou de 8600 m. Calia tenir més coneixements de fisiologia a grans altures i disposar d’una millor tecnologia d’oxigen artificial per superar els darrers 300 metres, que restaven per fer el cim (8849 m). L’any 1951 el Joint Himalayan Committee (JHC), entitat que organitzava les expedicions britàniques a l’Himàlaia, contactà amb el fisiòleg Griffith Pugh, investigador del National Institute of Medical Research de Londres, convidant-lo a formar part de les expedicions al Cho Oyu de l’any 1952 i l’Everest del 1953. A la primera, que alpinísticament no fou gaire reeixida, Pugh analitzà els sistemes d’oxigen artificial i el material de muntanya. A més, estudià els canvis en alguns paràmetres fisiològics d’individus que s’aclimataven. A l’informe, que posteriorment presentà al JHC, donà pautes sobre la higiene, la durada de l’aclimatació, la dieta (rica en hidrats de carboni), el nombre de litres d’aigua que calia beure al dia per combatre la deshidratació (3 litres). Altrament, redissenyà el sistema de respiració artificial perquè donés un cabal d’oxigen que fos el doble del que llavors s’utilitzava i aconsellà subministrar oxigen quan es dormia a grans altures. També suggerí idees per disposar de fogonets més eficients per fondre la neu i per millorar l’aïllament tèrmic de la roba de muntanya, les botes i les tendes de campanya. Totes aquestes recomanacions van ser acceptades pel JHC i foren decisives perquè l’any 1953 Tenzing Norgay i Edmund Hillary fessin l’Everest. Lewis Griffith Cresswell Evans Pugh (Shrewsbury 1909 - Harpenden 1994) fou un fisiòleg britànic pioner en el camp de la medicina d’alta muntanya i de l’esport. A més de les expedicions anteriors, l’any 1956 participà en la Commonwealth Trans-Antarctic Expedition, on realitzà estudis sobre l'adaptació i la tolerància al fred. L’any 1960 Pugh i Edmund Hillary lideraren la Himalayan Scientific and Mountaineering Expedition (Silver Hut), que tenia per objectiu fer estudis fisiològics sobre l’adaptació a grans altures (més de 6000 m) durant un llarg període de temps (fins a 9 mesos). Des del punt de vista alpinístic es va fer la primera ascensió a l’Ama Dablam (6812 m) i s’intentà, sense èxit, el Makalú (8463 m). A partir de la informació recopilada, Pugh postulà que des del punt de vista fisiològic era possible fer l’Everest sense cap suplement d’oxigen, com demostrarien Peter Habeler i Reinhold Messner l’any 1978.

Foto cedida per John Appleby, editor del blog Footless Crow (http://footlesscrow.blogspot.com)

Ludwig Gramminger, tirant cables

Al llibre Els conqueridors de l’inútil Lionel Terray narra que el 6 d’agost de 1957, estant a Grindelwald, s’adonà que quatre escaladors feien la paret nord de l’Eiger. Donat que progressaven molt a poc a poc i les previsions meteorològiques eren dolentes, pensà que es retirarien. Poc s’imaginava Terray que cinc dies després pujaria l’Eiger per la via normal, junt amb una trentena llarga d’alpinistes de primera línia i de diferents nacionalitats, per intentar salvar els quatre escaladors. Dins l’equip de rescat hi havia el suís Robert Seiler, que havia fet la cinquena de la nord de l’Eiger, els italians Riccardo Cassin i Carlo Mauri; així com alguns dels més grans especialistes en rescats de muntanya del moment, com el polonès Jerzy Hajdukiewicz, el suís Erich Friedli, que inventà el primer cargol de gel, i l’alemany Ludwig Gramminger, sens dubte el més experimentat de tots. Liderats per Friedli i Gramminger se seguí una estratègia, bastant habitual a l’època, que consistia a baixar un alpinista mitjançant un cable d’acer que anava enrotllat a un cabrestant. Quan el rescatador trobava el ferit se’l carregava a l’esquena amb un talabard especial i finalment se’ls pujava. L’agost de 1957 només s’aconseguí salvar Claudio Corti. Per això calgué baixar Alfred Hellepart, un fornit col·laborador de Gramminger, 360 metres per la paret nord de l’Eiger. Ludwig “Wiggerl” Gramminger (Munic, 1906-1997) fou un alpinista i pioner dels rescats de muntanya. Excel·lent escalador, entre finals de 1920 i principi dels 1930, fou company habitual d’escalada d’Anderl Heckmair, que l’any 1938 va fer la primera a la nord de l’Eiger. L’any 1925 s’incorporà a la Bergwacht Bayern (servei de rescat de muntanya adscrit a la Creu Roja bavaresa), on participà en més d’un miler de salvaments, sobretot als Alps Bavaresos. A part d’ajudar a organitzar el servei de rescat que llavors es trobava a les beceroles, desenvolupà i millorà diferents ginys, com el cabrestant, el cable d’acer o un trineu per transportar ferits (conegut com a akja). Fins i tot inventà el seient de Gramminger, un talabard que servia per traslladar ferits i que es carregava a l’esquena del rescatador. Explicà les seves vivències i coneixements al llibre Das gerettete Leben. Un carrer de la ciutat de Munic ens el recorda.

Equip de rescat bavarès de l’Eiger de l’agost de 1957. Gramminger i Hellepart són el tercer i el segon per la dreta. Foto cedida per Hermann Huber (tercer per l'esquerra) i la Bergwacht Bayern (Copyright: Bergwacht Bayern/Archiv Gramminger).  

Christos Kakalos, el primer a arribar a can Zeus

El massís de l’Olimp, que està situat a cavall de les planes de Tessàlia i Macedònia, culmina al pic Mytikas (2917 m). A l’antiga Grècia es creia que hi vivien els dotze deus olímpics, que liderats per Zeus, governaven el món. Aquest cim fou assolit relativament tard, ja que està situat dins una zona que durant molt temps fou conflictiva, perquè Grècia en reclamava la sobirania a l’imperi otomà. De fet era un dels territoris on actuaven els temibles kleftes, uns bandolers que practicaven la guerra de guerrilles contra els turcs. Així, doncs, qualsevol expedicionari que s’hi endinsés corria un gran risc. Tot canvià a partir de 1912, quan aquest territori passà a mans gregues, com a resultat de les guerres Balcàniques. El juliol de 1913 el llegendari fotògraf suís Frédéric Boissonnas i el seu compatriota, l’historiador d’art, Daniel Baud-Bovy van fer-hi cap per fer un reportatge. A més, aprofitant l’avinentesa, també es plantejaren pujar el Mytikas. El 29 de juliol van arribar a Litochoro i contractaren Christos Kakalos, perquè els guiés. Després d’uns dies d’intensa exploració, en què pujaren als cims Profitis Ilias i Toumba, intuïren una possible via d’ascensió al Mytikas. A les 9 del matí del 2 d’agost, que s’aixecà bastant tapat, assoliren un pic, que els hi semblà que era el més alt i que anomenaren Victòria. Tanmateix, poc després de deixar al cim un text, que testimoniava la seva ascensió, escampà la boira, i s’adonaren que no havien assolit el punt més alt del massís. Abatuts, decidiren baixar amb la intenció de deixar-ho per una altra ocasió. Kakalos, però, assenyalant el Mytikas s’adreçà als seus clients i els digué: pugem? Aquests assentiren amb el cap i seguiren els passos decidits de Kakalos fins al veritable cim, que assoliren en poc més d’una hora. Christos Kakalos (Litochoro, 1879-1976) fou un llenyataire, caçador i guia grec. Va fer nombroses primeres ascensions a diferents pics del massís de l’Olimp, entre ells el Stefani (2909 m) l’any 1921 amb el topògraf Marcel Kurz i l’enginyer Fritz Kuhn. L’any 1937 la federació grega de muntanyisme l’anomenà guia oficial de l’Olimp, on conduí centenars d’expedicions, fent la darrera ascensió al Mytikas l’any 1973 amb noranta-tres anys. Un petit refugi, situat al pla de les Muses (2680 m), ens el recorda.

Foto cedida per Maria Zolota, guarda del refugi Spilios Agapitos

Léonce Lourde-Rocheblave, ideant els primers refugis pirinencs

L’abril de 1876 es creà a Bordeus la secció Sud-oest del Club Alpí Francès (CAF). Entre els seus fundadors destaquen figures cabdals de la història del  Pirineisme, com Franz Schrader, Henri Brulle, el comte de Saint-Saud, Adrien Bayssellance o Léonce Lourde-Rocheblave. Un dels primers objectius de l’entitat fou la construcció d’un abric-refugi prop del Mont Perdut. Lourde-Rocheblave presentà un enginyós estudi preparatori, on no hi faltava ni llar de foc ni un dormitori desmuntable fet amb xarxes. La solució final, però, consistí en una senzilla balma tancada per un gruixut mur de pedra, obra que dirigí el comte Henry Russell. Aquesta, que es troba a uns 2900 m al vessant sud-oest del Cilindre, s’inaugurà el 1877. Tanmateix, les dures condicions climàtiques del lloc i alguns actes vandàlics van fer que l’obra es deteriorés en poc temps. Per aquest motiu la secció Sud-oest del CAF es plantejà construir un refugi a la bretxa de Tucarroya (2666 m). Lourde-Rocheblave, amb l’assessorament de l’arquitecte Alphonse Blaquière, liderà el projecte d’aquest edifici, que s’inaugurà l’any 1890. El refugi, que és el més antic del Pirineu, és el primer d’una generació que destaca per la seva solidesa, absència de grans obertures i un sostre en forma de volta d’arc apuntat o ogival. Així, per exemple, els refugis Packe, Bayssellance, Ledormeur o l’antic d’Ulldeter s’edificaren seguint aquest patró. Léonce Lourde-Rocheblave (Orthez, 1847-Bordeus, 1898) fou un pirineista  bordelès, fill d’un influent pastor protestant, que s’establí al Béarn. L’any 1874 publicà amb Franz Schrader, de qui fou gran amic, un mapa inèdit a escala 1:40000 de la zona de Gavarnie i el Mont Perdut. Essent vicepresident de la secció Sud-oest del CAF, impulsà la construcció d’un observatori meteorològic a Gavarnie, així com el traçat i manteniment de camins de muntanya, com els que porten als refugis de Tucarroya o al de Bayssellance. També participà en diferents comissions d’avaluació i selecció de guies que, en aquells anys, regulava el CAF. El refugi de Tucarroya, també anomenat de Lourde-Rocheblave, i la punta Lourde-Rocheblave (3104 m), prop dels Gourgs Blancs, ens el recorden.

Foto original presa pel fotògraf suís Frédéric Boissonnas, cedida alhora per Florian Jacqueminet, de la Revue pyrénéenne, i per Isabelle Boeuf de l’Atelier iCOM 2000 de la ciutat de Pau.

Henriette d’Angeville, voler és poder

Katharine Richarson fou una de les millors alpinistes de finals del segle XIX. La seva excel·lent forma física li permetia emprendre ascensions de gran dificultat d’una manera excepcionalment. Tant és així que algun dels seus guies deien d’ella que ni dormia, ni menjava, però que caminava tan de pressa com el diable. A partir de 1890 realitzà nombroses ascensions amb Mary Paillon. Tanmateix, set anys després ambdues deixaren el muntanyisme d’elit a causa d’uns greus problemes de visió de Paillon, qui continuà lligada al món de  l’alpinisme col·laborant en diferents revistes de muntanya com l’Alpine Journal i la Revue  Alpine. Destaquen les seves biografies d’algunes pioneres de l’alpinisme com Meta Brevoort, Isabelle Charlet-Straton, la mateixa Katherine Richardson i Henriette d’Angeville, la segona dona que pujà el Mont Blanc. Henriette d’Angeville (Semur-en-Auxois 1794, Lausana, 1871) fou una aristòcrata francesa, establerta a Suïssa. Gran aficionada al muntanyisme, que practicà fins que tingué prop de setanta anys, de ben jove es proposà fer el Mont Blanc, fita que assolí el 4 de setembre de 1838. Malgrat que molts familiars i amics l’intentaren dissuadir, en considerar que la pràctica del muntanyisme estava reservada als homes, d’Angeville tirà endavant el seu projecte de forma metòdica. S’entrenà, es documentà, demanà consell al seu metge, es va fer confeccionar un vestit especial, que pesava uns set quilos, i va fer testament. A finals d’agost de 1838 marxà a Chamonix, on contractà sis guies i sis camàlics. D’Angeville refusà qualsevol ajut, ja que volia arribar al cim pels seus propis mitjans. Un cop a dalt deixà escrit sobre la neu el lema “voler és poder”. De tornada a Chamonix fou rebuda com una heroïna i l’endemà organitzà un sopar, on Marie Paradis (la primera dona que pujà el Mont Blanc) assistí com a convidada d’honor. L’any següent va escriure l’opuscle Le Carnet Vert, il·lustrat per notables artistes, on relatà la seva aventura. Malgrat que d’Angeville no fou la primera dona que va fer el Mont Blanc, si seguim el criteri del bibliòfil Henri Beraldi, segons el qual el bon pirineista és aquell que puja, escriu i sent, d’Angeville seria, sens dubte, la primera alpinista de la història. Un carrer a la localitat d’Hauteville-Lompnes, on hi ha el castell que va pertànyer als d’Angeville, ens la recorda.

Marie Paradis, si ho voleu saber aneu-hi

L’any 1832 Alexandre Dumas (pare) va fer un viatge per Suïssa i algunes poblacions properes, que posteriorment l’inspirà a escriure el llibre Impressions de Voyage: Suisse. Al capítol XI explica que, durant la seva estada a Chamonix, anà d’excursió a la Mer de Glace amb el guia Pierre-Joseph Payot. Quan sortiren del poble, el guia s’aturà per parlar amb una senyora que, com li aclarí posteriorment, es deia Marie Paradis i era l’única dona que havia fet el Mont Blanc. Dumas, encuriosit, demanà al guia més informació sobre el tema, i aquest, que fou un dels que pujà amb Paradis, ho va fer amb un gran luxe de detalls. A partir d’aquesta informació, al mateix capítol del llibre, Dumas explica que el 13 de juliol de 1808 Jacques Balmat, que el 1786 va fer la primera al Mont Blanc amb Michel-Gabriel Paccard, liderà una expedició a aquest cim amb cinc veïns de Chamonix. Poc abans de partir, dues conegudes van preguntar a Balmat si s’hi podien afegir. Una no va ser acceptada, ja que alletava un infant de set mesos. L’altra, Marie Paradis, que era soltera i treballava com a minyona en un hostal, es va unir al grup després d’una breu i intensa conversa amb Balmat. L’expedició va fer nit als Grands Mulets. L’endemà, després de superar amb moltes dificultats una paret de neu, Paradis i un altre membre del grup, començaren a donar símptomes de defalliment. Balmat, que era un guia expert, va entendre que l’objectiu era assolible i decidí continuar, donant sobretot suport a Paradis, que estava al límit de les seves forces. Finalment, a empentes i rodolons, tots van fer el cim. La baixada es desenvolupà amb relativa normalitat i l’endemà arribaren a Chamonix, on alguns veïns interpel·laren Paradis sobre les coses que havia vist. Ella, esgotada, els hi respongué que seria molt llarg d’explicar, ja que n’havia vist moltes de coses; però que si ho volien saber, només calia que hi anessin. Uns anys després Marie Paradis (Saint-Gervais-les-Bains, 1778-Chamonix 1839), que fou un personatge molt popular al Chamonix de l’època, obrí un petit establiment, on servia menjar i begudes. L’any 1838 fou la convidada d’honor del sopar que organitzà la segona dona que pujà el Mont Blanc, l’aristòcrata Henriette d’Angeville. Un carrer a les localitats de Valence i a la Roche-sur-Yon, un carreró a Annecy, un passeig a Chamonix i una escola a Saint-Gervais-les- Bains, ens la recorden.

Vladímir Arséniev, explorant i fent amics per la taigà

L'any 1975 el cineasta Akira Kurosawa dirigí la pel·lícula Dersú Uzalà. L’obra, basada en textos autobiogràfics de Vladímir Arséniev, té per protagonistes el mateix Arséniev i Dersú Uzalà. El primer capitaneja un grup de soldats que explora el curs alt del riu Ussuri, que és fronterer entre la Xina i Rússia. El segon és un bonhomiós vell caçador d'ètnia hezhen (nanái o gold), que els fa de guia. El film narra l'amistat entre dues persones de mons diferents; així, mentre que Arséniev és un home de ciutat, el caçador, de creences xamanistes, viu a la taigà siberiana. Malgrat aquestes diferències, ambdós comparteixen l'amor i el respecte per la natura. Vladímir Klàvdievitx Arséniev (Sant Petersburg, 1872-Vladivostok, 1930) fou un explorador, geògraf, etnògraf i escriptor, que liderà nombroses expedicions a les zones més remotes de l'est de Rússia. Destaquen les que realitzà pels rius Ussuri i Amur, les muntanyes de Sikhotè-Alín, la península de Kamtxatka i les illes del Comandant. Com a naturalista va descriure la flora, la fauna i l'etnografia d'aquelles contrades, trobant, a més, les fonts d'alguns rius. Fou membre d'un bon grapat de societats científiques, així com director del museu regional de la ciutat de Khabarovsk. A més, ocupà càrrecs polítics, promovent la creació de reserves naturals i de normatives per a la preservació de recursos naturals. Va escriure nombrosos articles científics i assaigs, però les seves obres més conegudes són els llibres Pel país de l'Ussuri, Dersú Uzalà i A les muntanyes Sikhotè-Alín, on s'hi entreveu la gran petjada que Dersú Uzalà deixà en ell. Cap al final de la seva vida la policia secreta soviètica l’acusà d’espiar pels japonesos. Morí a conseqüència d'una broncopneumònia contreta en una expedició per la zona del baix Amur. Més mala sort tingué la seva vídua, Margarida, que l’agost de 1938, i en plena Gran Purga estalinista, fou condemnada a mort i executada. La seva filla, Natàlia, va ser empresonada diverses vegades i enviada a un camp de concentració (Gulag) durant deu anys. Un asteroide, anomenat Dersú Uzalà, la ciutat d'Arséniev al territori de Primórie, la glacera Arséniev del volcà Avatxinski, a la península de Kamtxatka, i un l'afluent de riu Ussuri, anomenat Arsenievka, ens el recorden.