A la història de la ciència s’han donat casos de
contribucions importants que han restat oblidades per diversos motius, sovint
incomprensibles. Un exemple seria l’estudi, que sobre les glaceres d’Islàndia, realitzà
Sveinn Pálsson a finals del segle XVIII, i que presentà per ser publicat a la
Societat d’Història Natural danesa l’any 1795. El manuscrit, però, s’estigué en
un prestatge durant quasi un segle fins que va ser trobat pel geòleg noruec
Amund Helland, que el publicà parcialment l’any 1883. L’obra completa, que va
veure la llum el 1945, vindria a ser un tractat de glaciologia, on s’hi
descriuen sis de les glaceres més importants d’Islàndia i s’exposen teories científiques
avançades al seu temps. Hi destaquen les referents al paper que juga la
convecció i la radiació en el procés d’ablació de les glaceres, així com les
causes del seu moviment. Segons Pálsson aquestes es mourien per l’acció del seu
propi pes, com si estiguessin fetes d’un material tan viscós com la brea. Aquesta
tesi era molt semblant a la teoria viscosa del moviment de les glaceres que,
mig segle després, proposà el glaciòleg James D. Forbes. Sveinn Pálsson (Skagafjörður, 1762 – Vík í Mýrdal, 1840) va ser un naturalista i
metge islandès. Després d’estudiar medicina i història natural a Reykjavík i Copenhaguen,
aconseguí una beca de la Societat d’Història Natural per fer un estudi geològic
i naturalístic d’Islàndia, que llavors era una colònia danesa. Durant el
període 1792-1794 explorà l’illa, recopilant informació per elaborar el seu manuscrit.
Posteriorment exercí de metge a la zona sud d’Islàndia. Aquesta no era una
tasca fàcil, ja que a aquella època només hi havia sis metges a tota l’illa i, per
tant, s’havien de cobrir llargues distàncies per atendre els pacients per camins
sovint en mal estat. A més, els metges islandesos estaven molt mal pagats, pel
que per sortir de la pobresa, Pálsson també feia de granger, pagès o pescador.
Malgrat aquestes circumstàncies sempre es mantingué científicament actiu. A més
dels estudis sobre les glaceres, també s’interessà pel vulcanisme, la
meteorologia, la fauna i la botànica. Va ser el primer en pujar l’Eyjafjallajökull
(1666 m) i en un intent de fer el Öraefajökull (2110 m), el volcà més alt d’Islàndia,
assolí una punta, actualment anomenada, Sveinsgnípa (1900 m). Aquest cim i el Mount
Pálsson (1190 m) a l’Antardida ens el recorden.
