Giusto Gervasutti, era i anava molt fort

L’any 1937 Vitale Bramani va treure al mercat la primera sola Vibram. Es tractava del model Carrarmato, encara vigent, que recorda el sistema de tracció per eruga d’un tanc. L’invent consistí en gravar a la pròpia sola un conjunt harmònic de reblons i cavitats de goma que garantien alhora un drenatge adient i una bona adherència en roca. A més, per millorar-ne la resistència, s’aplicà un procés de vulcanització que s’implementà a la fàbrica de pneumàtics Pirelli. Giusto Gervasutti fou un dels primers a utilitzar soles Vibram. A la seva autobiografia Scalate nelle Alpi explica que un dia d’estiu de 1937, mentre baixava per la Mer de Glace amb unes botes amb sola Vibram, uns alpinistes, en creuar-se’l, se sorprengueren de veure’l amb un calçat com aquell. A més, un dels guies li digué: Vous êtes bien mal chaussé, Monsieur! Giusto Gervasutti (Cervignano del Friuli 1909-Mont Blanc de Tacul, 1946) va ser un alpinista i esquiador italià. Començà a escalar de ben jove a les Dolomites i als Alps Càrnics i Julians. L’any 1931 s’instal·là a Torí i de seguida s’introduí en els cercles alpinístics piemontesos. Gràcies a una depurada tècnica i mentalitat sestogradistes va fer escalades als Alps Occidentals d’un compromís extrem i d’una gran dificultat tècnica, que fan d’ell un dels pares de l’alpinisme modern. D’entre les seves primeres destaquen la de l’any 1934 amb Renato Chabod al Mont Blanc de Tacul pel corredor NE. Les del període 1934-36 amb Lucien Devies al pics d’Olan per la paret NO, Gaspard per la llarga cresta SE i Ailefroide Occidental per la cara NO. La de l’any 1938 al pic Gugliermina per la paret SO amb Gabriele Boccalatte. La de 1940 amb Paolo Bollini al Mont Blanc pel pilar Nord de Freney. La seva obra mestra data de l’any 1942, quan amb Giuseppe Gagliardone, va fer les Grans Jorasses per la cara Est. Com a esquiador participà a la prestigiosa prova d’esquí de muntanya trofeu Mezzalama. A la crònica de l’edició de l’any 1933 un periodista es referí a ell com il fortissimo, sobrenom que va fer fortuna. El 16 de setembre de 1946 morí al Mont Blanc de Tacul com a resultat d’una desafortunada maniobra de ràpel. La Scuola Nazionale di Alpinismo Giusto Gervasutti del CAI de Torí, el refugi bivac Gervasutti al massís del Mont Blanc, el pilar i el corredor Gervasutti al Mont Blanc de Tacul o el corredor Gervasutti a la Tour Ronde ens el recorden.

Pierre Gaspard, si llisca descalça’t

El 28 d’agost de 1970 Marguerite Brevoort i el seu nebot William A. B. Coolidge van pujar al Pic Central de la Meije o Doigt de Dieu (3973 m). En arribar-hi s’adonaren que no havien assolit el cim més alt, ja que aquest és el Grand Pic (3984 m), que s’alça a l’extrem oest d’una llarga i esmolada aresta que separa ambdós pics. Christian Almer, que guiava l’expedició, considerà que no era possible progressar per aquesta aresta i no continuaren. Durant set anys unes vint cordades amb alpinistes i guies de renom intentaren endebades fer el Grand Pic. Tot canvià a finals de setembre de 1876 quan Henri Duhamel i els guies François Simond, Edouard Cupelin i Pierre Gaspard ho intentaren pel vessant sud. Aquest cop s’enfilaren per l’aresta del Promontoire però no superaren l’actualment coneguda com piràmide de Duhamel (3460 m). Curiosament, dies després Duhamel envià una carta al president del Club Alpí Francès (CAF) on afirmava que la Meije no podia ser escalada. El 4 d’agost de 1877 el jove de 19 anys Henri Emmanuel Boileau, baró de Castelnau, i els guies Pierre Gaspard (pare i fill) van fer un nou intent pel vessant sud. Arribats a la piràmide de Duhamel, Castelnau, en veure que el pare Gaspard no volia continuar, li digué que pujaria sol. Després d’una apassionada discussió, Gaspard va prendre la iniciativa, es descalçaren per guanyar adherència i superaren els metres més difícils de l’actualment coneguda com muralla de Castelnau. Tanmateix, van abandonar perquè anaven justos de temps. El 16 d’agost de 1877 hi tornaren i, després de superar tots el entrebancs, finalment van fer el cim. La Meije va ser la darrera gran muntanya dels Alps a ser escalada. La transcendència d’aquesta empresa va ser tan gran per l’alpinisme francès que a partir del 1898, i durant molts anys, la insígnia del CAF va ser una reproducció de la cara nord de la Meije. Pierre Gaspard (Saint Christophe en Oisans 1834-1915) va ser un pastor, caçador d’isards i guia de muntanya de l’edat d’argent de l’alpinisme. Fou un gran coneixedor del massís dels Écrins, on hi realitzà nombroses primeres i hi exercí de guia fins poc abans de morir. Les seves ascensions el convertiren en una figura llegendària coneguda amb el sobrenom de Gaspard de la Meije. Alguns dels seus quinze fills (Pierre, Maximin, Casimir, Devouassoud, Joseph i Alexandre) també van ser guies. El pic Gaspard (3883 m), que pujà amb Duhamel l’any 1878, ens el recorda.

John Muir, millor preservar que conservar

El moviment ecologista nord-americà va fer les primeres passes pels volts de la segona meitat del segle XIX, quan alguns activistes, influïts per les tesis de naturalistes i pensadors com Alexander von Humboldt, George Perkins Marsh o Henry David Thoreau, s’adonaren del perill d’una sobreexplotació del territori. De bell antuvi l’ecologisme es dividí en dos grups: els preservacionistes i els conservacionistes. Els últims, encapçalats per Gifford Pinchot, que fou el primer cap del servei forestal dels Estats Units, eren partidaris d’utilitzar els recursos naturals de manera sostenible. John Muir, que liderava l’altre corrent, era partidari de preservar el medi natural en el seu estat original. La controvèrsia entre ambdós grups assolí nivells de gran intensitat quan la ciutat de San Francisco demanà al govern federal permís per construir una presa a la vall de Hetch Hetchy, situada dins el parc nacional de Yosemite, per solucionar els seus greus problemes hídrics. Després de cinc anys de debats, el desembre de 1913 el president Woodron Wilson signà l’ordre que n’autoritzava la construcció. Malgrat aquesta derrota, els preservacionistes van aprendre a utilitzar estratègies per conscienciar la ciutadania amb les que posteriorment guanyarien moltes batalles mediambientals. John Muir (Dunbar, Escòcia 1838-Los Angeles 1914) va ser un naturalista i escriptor nord-americà d’origen escocès. Gran seguidor del naturalista Alexander von Humboldt, jugà un paper clau per a que el govern federal creés o ampliés, entre d’altres, els parcs nacionals de Yosemite, Sequoia i Mount Rainier. L’any 1892, junt amb d’altres preservacionistes, fundà i presidí el Sierra Club, actualment una de les entitats de defensa del medi natural més importants del món. El seu carisma era tal que l’any 1903 el president Theodore Roosevelt, que prengué importants iniciatives per la conservació del medi natural, sojornà amb ell durant quatre dies a la vall de Yosemite. Muir, que era un notable alpinista, presidí l’American Alpine Club entre 1908 i 1910. Publicà més de 300 articles, on exposà el seu ideari, i una dotzena de llibres, destacant els referents a les seves exploracions per la Sierra Nevada californiana i Alaska. Diferents topònims ens el recorden com, per exemple, una muntanya (4237 m) i una zona protegida de Sierra Nevada, un pic proper a los Angeles (1428 m), una glacera a Alaska, un bosc de sequoies prop de San Francisco i una platja de Califòrnia.