dilluns, 21 de novembre de 2016

Geoffrey Winthrop Young, l’aventura de l’educació



A principis de la Segona Guerra Mundial els submarins alemanys van fer anar de corcoll la flota mercant britànica, produint-li moltes baixes. Un nombre important d’elles corresponien a mariners joves, que malgrat que en un primer moment sobrevivien al naufragi, posteriorment morien en no superar els entrebancs de la navegació a mar obert amb els bots salvavides. Per solucionar aquest problema es contactà amb Kurt Hahn, un pedagog alemany d’origen jueu que s’havia exiliat a la Gran Bretanya. Hahn era conegut perquè en el primer terç del segle XX havia creat un sistema d’ensenyament que afavoria l’autoestima i el treball en equip, i que havia implementat amb èxit a les prestigioses escoles Schule Schloss Salem i Gordonstoun. Pels joves mariners Hahn ideà un programa anomenat Outward Bound consistent en induir autoconfiança a traves de la superació d’activitats a l’aire lliure que comportaven un cert risc. Amb el temps aquesta experiència educativa va donar lloc al que actualment es coneix com educació d’aventura. Un dels col·laboradors de Hahn fou Winthrop Young, que anys abans l’havia ajudat a fugir de l’Alemanya nazi. Geoffrey Winthrop Young (Londres, 1876-Londres, 1958) va ser un educador, poeta i escalador, pertanyent a una família de l’aristocràcia britànica. A principis dels anys 1940 presidí l’Alpine Club, i posteriorment impulsà la creació del British Mountaineering Council (federació britànica de muntanya). Realitzà notables ascensions als Alps, principalment amb el guia suís Josef Knubel. Destaquen la cara sud del Täschhorn, el Weisshorn pel vessant nord-est, la travessa integral de la cresta oest de les Grandes Jorasses i el Grépon per la cara est. Durant la Primera Guerra Mundial va ser ferit de gravetat i se li hagué d’amputar la cama esquerra. Tanmateix, seguí fent muntanya amb una pròtesi, arribant a pujar, entre d’altres, el Cervino, el Monte Rosa, els Petits Charmoz, el Grépon i el Zinalrothorn. D’entre les obres que publicà destaquen el reconegut manual d’alpinisme Mountain Craft i el llibre de memòries On High Hills. Va ser professor de pedagogia a la Universitat de Londres i amb Kurt Hahn crearen l’organització United World Colleges i el programa de premis Duke of Edinburgh Award. La punta Young (3996 m) a les Grandes Jorasses i les arestes de Young (Younggrat) del Breithorn i el Weisshorn ens el recorden.

dijous, 22 de setembre de 2016

Johann Jakob Scheuchzer, els dracs van pujar a l’arca



Durant els primers anys del segle XVIII Johann Jakob Scheuchzer va recórrer la quasi totalitat del territori suís amb finalitats científiques. Moltes de les seves observacions les publicà l’any 1708 en una obra anomenada Itinera alpina tria, reeditada quinze anys més tard amb el títol Itinera Helvetiae alpines regiones, que patrocinà la Royal Society de Londres. Aquest és un llibre de viatges amb il·lustracions i mapes, on les ressenyes dels diferents itineraris comparteixen protagonisme amb descripcions de la flora, la fauna, la geologia, l’etnologia i la història de les diferents valls alpines. En un dels capítols Scheuchzer descriu els diferents tipus de dracs que, segons sembla, s’havien trobat per algunes valls, tot basant-se en els testimonis de persones que afirmaven haver-los vist. A més, el text està amanit amb unes delicioses il·lustracions de dracs espantant algun caminant. Johann Jakob Scheuchzer  (Zuric, 1672-1733) va ser un prestigiós naturalista suís del període barroc. Membre de diferents societats científiques, es cartejà amb personatges tan importants com Isaac Newton o Gottfried W. Leibniz. Publicà nombrosos escrits sobre geologia, geografia i meteorologia, i realitzà un mapa escala 1/290.000 de Suïssa molt utilitzat durant el segle XVIII. En el camp de la glaciologia proposà una de les primeres explicacions del moviment de les glaceres. A més, posseïa una de les col·leccions de fòssils més importants de la seva època i és considerat un dels pares de la paleontologia. A l’obra Physica Sacra exposà una teoria sobre la formació de la Terra i la creació de la vida, que lligà amb el Diluvi Universal. En particular, considerava que els fòssils eren les restes d’animals que no havien pogut entrar a l’arca de Noé. Així, el fòssil que anomenà “homo diluvis testis” era, segons ell, l’esquelet d’un home que s’hauria ofegat durant el diluvi. L’any 1811, però, el naturalista George Cuvier va concloure que, en realitat, corresponia a les restes d’una salamandra gegant del miocè. La familia de plantes Scheuchzeriaceae, el génere Scheuchzeria, l’especie Scheuchzeria palustri i els Scheuchzerhorn (3462 m) i el Scheuchzerjoch als Alps bernesos ens el recorden.

dimecres, 1 de juny de 2016

Jean d’Ussel, com més difícil millor


L’alpinista i historiador William A. B. Coolidge introduí els termes edat d’or i de plata de l’alpinisme per designar els dos períodes de temps en que es va pujar la majoria dels cims més alts dels Alps. En el primer, que comença l’any 1854 i acaba el 1865 amb l’ascensió del Cervino per part d’Edward Whymper, es van fer els més assequibles. Durant la segona etapa, que va del 1865 al 1882, es van assolir d’altres més secundaris i també alguns principals per vies més difícils, essent la figura més representativa Albert Mummery. El pirineisme evolucionà de manera semblant, així el comte Henri Russel vindria a ser el personatge més conegut de la corresponent edat d’or del pirineisme, mentre que Henri Brulle, els germans Cadier o el vescomte d’Ussel ho serien de l’edat de plata. Jean d’Ussel (Paris, 1874-Sailly-Saillisel, 1914) va ser un enginyer forestal, que era l’hereu d’una nissaga de la noblesa amb importants propietats al poblet de Neuvic (Llemosí). A més, era descendent dels cèlebres quatre trobadors d’Ussel, una família de trobadors occitans de finals del segle XII. El 1898 va ser destinat a Tarascon d’Arieja com a guàrdia general d’aigües i boscos. Aquest fet facilità que descobrís el Pirineu on, durant uns quinze anys, hi realitzà nombroses ascensions. Al principi se centrà en les muntanyes d’Andorra i l’Arieja, fent-se acompanyar per guies locals, com Pierre Marfaing. Més endavant va fer importants primeres al Pirineu Central amb els grans guies gavarnesos François Bernat-Salles i Germain Castagné. Destaquen, per exemple, el Cabrioles pel nord o les arestes de Tempestats, de Costerillou i de Peytier-Hossard al Balaitús. El 1901 publicà el llibre Excursions et sensations pyrénéennes: Cimes ariégeoises, on hi exposa la seva manera de concebre el muntanyisme; segons ell, allò que feia atractiu un cim no era l’altura sinó el seu aspecte i la dificultat de l’ascensió. També publicà dos monografies sobre les campanyes napoleòniques del 1813 a Austria i Prússia. Morí en un dels primers combats de la Primera Guerra Mundial prop de la localitat de Sailly-Saillisel (Somme). L’agulla d’Ussel (3022 m), al massís del Balaitús, ens el recorda.

dimecres, 4 de maig de 2016

Célestin Passet, el manyà del Pirineu

En una de les necrologies que Henri Brulle va escriure en record de Célestin Passet s’explica que Edward Whymper convidà Passet a participar en l’expedició que realitzaria l’any 1880 als Andes de l’Equador, a la què hi anà el guia Jean-Antoine Carrel. Passet, però, declinà la invitació adduint motius personals. Què hauria donat de si una cordada amb Passet i els dos protagonistes de les primeres ascensions al Cervino ? Malauradament, això no ho sabrem mai. Tanmateix, Whymper realitzà un magnífic retrat de Passet, que il·lustra una de les primeres pàgines del llibre de caceres Short Stalks, que el conservacionista i polític britànic Edward North Buxton publicà l’any 1892. Buxton, que va fer alguna primera ascensió als Alps, va ser qui l’any 1881 encarregà al ferrer de Torla instal·lar les famoses “clavijas” de Cotatuero a fi d’escurçar l’accés a la vall d’Arazas des de Gavarnia. Célestin Passet (Gavarnia, 1845-1917) va ser un dels millors guies de muntanya de la seva època. Realitzà més de vuitanta primeres als Pirineus. Guià algunes de les grans figures de l’edat d’or del pirineisme com el comte Henri Russell, que impressionat per la seva agilitat, deia que era l’isard bípede. Les seves empreses més agosarades, però, les realitzà amb Brulle. Aquest, en adonar-se de les seves capacitats, li proposà fer una estada formativa als Alps. Així, l’estiu de 1883 Brulle, Passet i Jean Bazillac contractaren els serveis del gran guia Pierre Gaspard i el seu fill Maximin per fer la Meije (primera absoluta en una jornada) i la Barre des Écrins. Tanmateix, la seva empresa més esclatant va ser el Vinhamala pel corredor de Gauba, que realitzà l’any 1889 amb Brulle, Bazillac, Roger de Monts i el guia François Bernat-Salles. Segons Passet el motiu pel que aquesta ascensió trigaria 44 anys en ser repetida era perquè n’havia guardat la clau d’entrada a la seva butxaca. Passet també era un excel·lent caçador, molt apreciat per Buxton i alguns dels seus col·legues, que el contractaren perquè els acompanyés en les diferents expedicions cinegètiques que van fer per Sardenya, Algèria i l’Àsia Menor. La punta Passet (2998 m), un quasi tres mil situat prop del Comaloforno, ens el recorda.

dijous, 24 de març de 2016

Mattia Zurbriggen, dels Alps als Andes

Actualment se sap que l’Aconcagua (6961 m) no és un volcà. Aquesta afirmació va ser suggerida a principis del segle XX pel geòleg Walther Schiller, però calgué esperar fins els anys vuitanta perquè fos plenament acceptada. Durant més d’un segle hi hagué un gran debat sobre aquest tema. Així, l'any 1839 Charles Darwin afirmà que era un volcà actiu al confondre'l amb un de proper que estava en erupció. Vint anys després el geògraf Amado Pissis, que confeccionà el mapa de Xile, ho desmentí. Ara bé, per afirmar amb certesa si era o havia estat un volcà calia pujar-hi i veure si havia un cràter o les restes d'un cràter. El 14 de gener de 1897 una expedició liderada per Edward FitzGerald va fer el cim; tanmateix, ni Mattia Zurbriggen, el guia que hi pujà en solitari, ni Stuart Vines, el geòleg que l’assolí un mes després, van arribar a cap conclusió clara. Mattia Zurbriggen (Saas-Fee, Valais, 1856-Ginebra, 1917) va ser un dels guies de muntanya més experimentats del seu temps. Quan era un nen la seva família s’establí al poblet de Macugnaga. Després d’uns anys de treballar en feines de poc valor afegit per diferents llocs, el 1881 retornà a Macugnaga i començà la seva carrera de guia, esdevenint un especialista de la cara est del Monte Rosa. El 1887, amb Oscar Eckenstein, va fer la primera ascensió al Stecknadelhorn (4241 m). L’any 1892 acompanyà Martin Conway al Karakoram, on van assolir una cota secundària del Baltoro Kangri, anomenada Pioneer Peak (6501 m).  FitzGerald el contractà per la seva expedició a Nova Zelanda de l’any 1894, on pujaren alguns dels cims més emblemàtics, com el Sefton, el Silberhorn o el Tasman, fent a més la segona ascensió al Aoraki o Mount Cook. Entre els anys 1896 i 1897 FitzGerald tornà a comptar amb ell per l’expedició dels Andes que assolí, entre d'altres, l’Aconcagua i el volcà Tupungato (6570 m). L’any 1900 amb Scipione Borghese s’endinsà per la serralada del Tian Shan. Entre 1899 i 1902 visità de nou el Karakoram amb el matrimoni de geògrafs Bullock-Workman. Cap el 1907 abandonà la seva professió i entrà en una espiral autodestructiva, com a resultat de la seva addicció a l’alcohol. L’any 1899 publicà l’autobiografia From the Alps to the Andes. L’aresta (Aoraki), els colls (Mont Rosa i Nova Zelanda) i el Cerro Zurbriggen (5322 m, a l'Aconcagua) ens el recorden. 

dijous, 21 de gener de 2016

Pierre Allain, amb audàcia i prudència


El curtmetratge “A l’assaut de la tour Eiffel”, dirigit per Alain Pol l’any 1947, mostra les habilitats de quatre escaladors que pugen la torre Eiffel davant els ulls incrèduls d’uns turistes i un gendarme enfurismat, que no pot fer res per aturar-los. La cordada estava formada per Guy Poulet, René Ferlet, Jacques Poincenot i Pierre Allain, uns magnífics alpinistes formats a la zona d’escalada en bloc del bosc de Fontainebleau. Aquesta àrea, on hi ha centenars de blocs de gres d’entre dos i una desena de metres, ha estat utilitzada com a lloc d’entrenament d’escalada des de finals del segle XIX. El bleausard (persona que escala a Fontainebleau) més important dels anys 1930 i 1940 va ser Pierre Allain, que hi obrí vies de cinquè i sisè grau. Pierre Allain (Mirebeau, 1904 -Saint-Martin-d’Uriage, 2000) va ser un inventor i un dels millors alpinistes francesos de tots els temps. Realitzà unes 25 primeres ascensions, d’entre les que destaquen les que protagonitzà amb Raymond Leininger l’any 1935 al Petit Dru per la cara nord i a la Meije pel vessant sud. A més, fou un dels membres de l’expedició francesa de l’any 1936 al Gasherbrum I (8080 m), que assolí la cota 6900 m. Els seus invents impulsaren l’evolució del material de muntanya. Així l’any 1933 fabricà un mosquetó asimètric i molt lleuger fet amb un aliatge d’alumini. El 1935 ideà un sac de dormir i un anorac de plomes. L’any 1943 va concebre un fre de ràpel en forma de forquilla, que posteriorment aniria modificant, i que és un antecessor dels actuals vuits. L’any 1935 fabricà unes botes lleugeres amb sola llisa de goma que, a partir de l’any 1948, es comercialitzaren amb les seves inicials PA i que són les precursores dels actuals peus de gat. Cap els anys 1930 obrí una botiga d’esports de muntanya a Paris. Posteriorment s’establí a Saint-Martin-d’Uriage (prop de Grenoble), on muntà un taller en el que fabricava ferramenta d’escalada i espeleologia. Va escriure llibres de muntanya, com L’art de l’alpinisme (1956) i Alpinisme et compétition (1948). En aquest últim es pot llegir una de les seves màximes “De l’audace dans la conception, de la prudence dans la réalisation”.