dijous, 10 de setembre de 2015

Emil Solleder, fer l’extremadament difícil

A partir de principis del segle XX alguns alpinistes, principalment alemanys, austríacs i italians, començaren a escalar les parets dels diferents massissos dels Alps orientals per vies de gran dificultat. Per fer front a aquests reptes calgué, per una banda, introduir tot un seguit de mitjans artificials per assegurar i superar els passos més complicats i, per una altra, desenvolupar una nova tècnica d’escalada. Així, cap a l’any 1910, Otto Herzog començà a utilitzar uns mosquetons semblants als que empraven els bombers de Munich. Simultàniament, Hans Fiechtl dissenyà uns pitons, que milloraven clarament els ja existents. Alhora, Hans Kresz inventà els manchons, que eren uns peus de gat amb sola de feltre premsat que tenien una gran adherència. Finalment, Hans Dülfer desenvolupà un conjunt de tècniques per treure el màxim profit d’aquests nous invents. El gran progrés que es produí durant aquest temps en el món de l’escalada animà Willo Welzenbach a presentar l’any 1926 la històrica escala de dificultat de sis graus, reservant l’últim nivell a l’extremadament difícil. Les primeres escalades de sisè grau es van fer entre 1920 i 1930. Moltes d’elles van ser protagonitzades per alpinistes de l’escola de Munich, que adoptaren les tècniques proposades per Dülfer. Una de les primeres ascensions extremadament difícil, i possiblement la més important des d’un punt de vista històric, va ser la protagonitzada per Emil Solleder i Gustav Lettenbauer, que l’agost de 1925 van superar “la paret de les parets”, és a dir els 1200 metres de desnivell de la  cara nord-oest de la Civetta en 15 hores i utilitzant, només, una dotzena de pitons. Emil Solleder (Munich, 1899- La Meije, 1931) va ser un alpinista i guia de muntanya de l’escola de Munich. Començà a escalar a les parets calcàries de les serralades tiroleses de Karwendel, Wilder Kaiser i Wetterstein. Posteriorment protagonitzà ascensions als Dolomites que, per la seva dificultat extrema, han assolit la categoria de mítiques. A més de la Civetta, destaquen, respectivament, les dels anys 1925 i 1926, a la paret nord de la Furchetta (Odle) amb Fritz Wiessner i a la paret est del Sass Maor (Pale di San Martino) amb Franz Kummer. El juny de 1931 patí un accident mortal mentre feia la travessa de les arestes de la Meije (Écrins) amb un client. La clàssica via Solleder-Lettenbauer a la Civetta ens el recorda.