Angelo Dibona, dotze pitons donen per molt

Cap a l’any 1908 el “diabòlic” escalador Tita Piaz afirmava que els problemes pendents a les Dolomites eren les parets oest de la Roda di Vaèl (Catinaccio), la sud-oest del Croz dell’Altissimo (Brenta), la nord de la Laliderer (Karwendel) i la nord de la Cima Una (Sesto). Aquest últim problema va ser abordat pel llegendari guia Sepp Innerkofler, que es veié obligat a retirar-se en no poder superar un dels passos clau, situat a 300 metres de l’inici, i on muntà una instal·lació de ràpel amb un pitó i una anella de corda. Temps després un guia novell s’adreçà a ell per informa-li que tenia la intenció de fer aquella via. Com Innerkofler creia que era impossible pujar més amunt d’on ell ho havia fet, prometé pagar-li 100 corones de plata si li portava l’anella de corda. El 18 de juliol de 1910, quasi un any després d’aquell encontre, el guia escalà la Cima Una per aquella via, recollí l’anella i s’embutxacà les 100 corones. Angelo Dibona (Cortina d’Ampezzo, 1879-1956) va ser un guia, monitor d’esquí i alpinista. Pioner de l’escalada de dificultat a les Dolomites, era nét, per via materna d’Angelo Dimai, l’iniciador d’una important dinastia de guies. A més de resoldre els quatre problemes als que es referia Piaz, obrí més de setanta noves vies, d’una dificultat que en molts casos no baixa del cinquè grau, a les Dolomites i als massissos dels Écrins (paret sud de la Meije i cara nord-oest de la Dôme de Neige) i Mont Blanc (aresta nord-est de la Dent du Requin). Alguns dels seus clients foren el rei Albert I de Bèlgica i els empresaris vienesos d’origen jueu Max i Guido Mayer. Amb aquests últims i el guia Luigi Rizzi realitzà les seves ascensions més importants. No era gaire partidari de l’ús de pitons, com ho demostra el fet que cert dia, en ser preguntat sobre quants en solia utilitzar a cada escalada, respongué que en tota la seva vida només n’havia emprat una dotzena. Va ser un dels protagonistes del film de l’any 1949 I Cavalieri della Montagna, ambientat als Tres Cims de Lavaredo i dirigit pel cineasta i escalador Severino Casara, on s’homenatja Emilio Comici i Sepp Innerkofler. L’Agulla (Écrins, 3131 m) i el Campanile (Cristallo, 2550 m) Dibona ens el recorden. 

Emil Solleder, fer l’extremadament difícil

A partir de principis del segle XX alguns alpinistes, principalment alemanys, austríacs i italians, començaren a escalar les parets dels diferents massissos dels Alps orientals per vies de gran dificultat. Per fer front a aquests reptes calgué, per una banda, introduir tot un seguit de mitjans artificials per assegurar i superar els passos més complicats i, per una altra, desenvolupar una nova tècnica d’escalada. Així, cap a l’any 1910, Otto Herzog començà a utilitzar uns mosquetons semblants als que empraven els bombers de Munich. Simultàniament, Hans Fiechtl dissenyà uns pitons, que milloraven clarament els ja existents. Alhora, Hans Kresz inventà els manchons, que eren uns peus de gat amb sola de feltre premsat que tenien una gran adherència. Finalment, Hans Dülfer desenvolupà un conjunt de tècniques per treure el màxim profit d’aquests nous invents. El gran progrés que es produí durant aquest temps en el món de l’escalada animà Willo Welzenbach a presentar l’any 1926 la històrica escala de dificultat de sis graus, reservant l’últim nivell a l’extremadament difícil. Les primeres escalades de sisè grau es van fer entre 1920 i 1930. Moltes d’elles van ser protagonitzades per alpinistes de l’escola de Munich, que adoptaren les tècniques proposades per Dülfer. Una de les primeres ascensions extremadament difícil, i possiblement la més important des d’un punt de vista històric, va ser la protagonitzada per Emil Solleder i Gustav Lettenbauer, que l’agost de 1925 van superar “la paret de les parets”, és a dir els 1200 metres de desnivell de la  cara nord-oest de la Civetta en 15 hores i utilitzant, només, una dotzena de pitons. Emil Solleder (Munich, 1899- La Meije, 1931) va ser un alpinista i guia de muntanya de l’escola de Munich. Començà a escalar a les parets calcàries de les serralades tiroleses de Karwendel, Wilder Kaiser i Wetterstein. Posteriorment protagonitzà ascensions als Dolomites que, per la seva dificultat extrema, han assolit la categoria de mítiques. A més de la Civetta, destaquen, respectivament, les dels anys 1925 i 1926, a la paret nord de la Furchetta (Odle) amb Fritz Wiessner i a la paret est del Sass Maor (Pale di San Martino) amb Franz Kummer. El juny de 1931 patí un accident mortal mentre feia la travessa de les arestes de la Meije (Écrins) amb un client. La clàssica via Solleder-Lettenbauer a la Civetta ens el recorda.

Jaume Oliveras, que Déu vos faci bons

Un dels objectius de la travessa Matagalls-Montserrat, que des de l’any 1972 organitza el Club Excursionista de Gràcia, és retre homenatge a mossèn Jaume Oliveras, un antic soci de l’entitat, que el 14 d’agost de 1904 realitzà aquesta caminada en una sola jornada amb un altre capellà. 25 anys després redactà una crònica de l’excursió, que va ser publicada al butlletí del Grup Excursionista Joventut Catalana. En un llenguatge fresc i farcit de divertides anècdotes, Oliveras descriu com van fer front als més de 85 km de longitud i 6000 m de desnivell acumulat. Curiosament, al principi de l’escrit posa en dubte que la proesa pugui ser repetida, tot afirmant que “anar del Montseny a Montserrat en un sol dia és un rècord que no sé si el jovent d’avui seria prou fort per a batre”. Al darrer paràgraf explica que arribats al monestir “vam donar les gràcies a la nostra Patrona d’haver-nos permès realitzar una gesta tan absurda com la d’anar del Montseny a Montserrat en una sola jornada”. A Oliveras fins i tot li semblà que la “Moreneta” es va comunicar amb ells “la Verge ens mirava amb cert aire mig rialler mig compassiu com dient-nos: Que Déu vos faci bons”. Jaume Oliveras i Brossa (La Garriga, 1877-Barcelona, 1957) va ser, segons el geògraf i historiador Josep Iglésies, “la figura més representativa de l’excursionisme pur, a qui no mogué cap especulació científica ni artística ni literària, sinó un principi elemental d’amor i admiració pels Pirineus”. Realitzà un nombre important d’activitats alpinístiques a les zones d’Encantats, Besiberri i Maladeta. Un exemple seria l’ascensió a l’Aneto, que protagonitzà l’any 1906 amb mossèn Antoni Arenas, on sense proposar-s’ho van obrir dues noves vies. Com portaven un equipament gens adequat per anar per una glacera, un cop van arribar a la collada de Corones (a la que accediren per la vall del mateix nom), van evitar la neu enfilant-se per l’aresta NO, inaugurant l'actualment coneguda com via dels descalços. A la baixada, i de nou per no trepitjar neu, van optar per fer la cresta SO o de Llosàs. Són destacables també les ascensions dels anys 1910 i 1911, respectivament, al Gran Encantat per la canal NO i al Petit Encantat per la paret i cresta NE (aquesta en solitari). Publicà el llibret Els llamps de la Maleïda, on descriu el terrible accident que va viure “in situ” el 27 de juliol de 1916, en què el guia José Sayó i el client Adolf Blass van morir al pas de Mahoma en ser fulminats per un llamp a causa d’una tempesta elèctrica. Afectat per aquest incident, l’any següent marxà a Veneçuela, on va ser prevere de la parròquia de la ciutat de Tumeremo. L’any 1925 retornà definitivament a Barcelona on, entre altres coses, impulsà la construcció de l’església de Santa Teresa de l’Infant Jesús del barri de Gràcia, de la que va ser el seu primer rector. La punta Oliveras-Arenas (3298 m), davant de l’Aneto, ens el recorda.    

Emil Zsigmondy, Berg Heil !

L’any 1861 l’odontòleg d’origen hongarès Adolf Zsigmondy ideà el primer sistema de notació dental, conegut com diagrama de quadrants de Zsigmondy-Palmer. Malgrat que actualment s’ha anat imposant la notació proposada per la Federació Dental Internacional, alguns dentistes de països com la Gran Bretanya encara utilitzen el diagrama de quadrants. Adolf Zsigmondy es casà amb la poetessa hongaresa Irma Szakmáry i tingueren quatre fills: Karl, Richard Adolf, Emil i Otto, que animats pels seus pares, van fer muntanyisme amb més o menys intensitat. El més petit, Karl, va ser un matemàtic i professor de la universitat de Viena, autor del teorema de Zsigmondy, bastant utilitzat en la teoria de nombres. Richard Adolf va ser un químic que l’any 1925 li fou concedit el premi Nobel de Química pels seus treballs en el camp dels col·loides. Otto, que era el més gran, va ser un dentista que també realitzà importants contribucions en l’àmbit de l’odontologia. L’altre fill, Emil (Viena, 1861-cara sud de la Meije, 1885), va fer un doctorat en medicina. Amb el seu germà Otto i també amb Ludwig Purtscheller i Karl Schultz, realitzà nombroses ascensions pels Alps de Zillertal, Dolomites, Oberland, Valais i Delfinat, essent un dels precursors de l’alpinisme sense guies. D’entre les seves empreses, sovint molt arriscades i qualificades de temeràries per alguns dels seus contemporanis, destaquen les travesses del Matterhorn i la Marmolada, les ascensions al Feldkopf (Zillertal) i el Monte Rosa pel corredor Marinelli, i, sobretot, la primera travessa de les arestes de la Meije. L’any 1881 pujà el pic de Fußstein (Zillertal) amb el seu germà Otto, Ludwig Purtscheller i el geògraf August von Böhm-Böhmersheim. Alguns historiadors afirmen que quan van arribar a dalt ho van celebrar tot cridant Berg Heil !, que és la manera com, des de llavors i segons aquests autors, molts alpinistes alemanys i austríacs es feliciten quan fan un cim. Poc abans de morir en un accident de muntanya, quan intentava pujar la Meije per una nova via, va escriure el manual sobre els perills a la muntanya Die Gefahren der Alpen. Posteriorment, l’any 1889, Karl Schultz edità el llibre Im Hochgebirge, Wanderungen von Dr. Emil Zsigmondy, que és un recull d’alguns dels seus itineraris. La Zsygmondy Spitze (o pic de Feldkopf de 3080 m) als Alps de Zillertal, la bretxa Zsigmondy a la Meije i la Zsigmondyhütte (o refugi Zsigmondy-Comici) als Dolomites de Sesto ens el recorden.

Alexander Kellas, els que s'adapten pugen més amunt

Al llibre Over the Sea and Far Away, publicat l’any 1876, Thomas W. Hinchliff, llavors president de l’Alpine Club, reflexionava sobre els límits del cos humà per adaptar-se a les grans altures, i suggerí que la màxima cota que es podia assolir era aproximadament d’uns 6500 m. Aquesta afirmació, però, va ser refutada pel duc dels Abruzzi (Luigi Amedeo de Savoia) que l’any 1909, en el seu intent de fer el Chogolisa, arribà fins els 7500 m sense cap suplement d’oxigen. Posteriorment, l’any 1920, el doctor Kellas publicà l’article A consideration of the possibility of ascendig Mount Everest on, a partir de criteris científics, concloïa que un alpinista amb unes condicions físiques i mentals excepcionals podria pujar l’Everest només amb l’oxigen de l’aire que captarien els seus pulmons. Com és ben sabut, l’any 1978 Reinhold Messner i Peter Habeler donaren la raó a Kellas al fer la primera ascensió a l’Everest sense utilitzar bombones d’oxigen. Alexander Mitchell Kellas (Aberdeen 1868-Khampa Dzong, Tibet, 1921) va ser un químic i himalaista escocès. Al poc temps d’acabar els seus estudis treballà amb el premi Nobel de química William Ramsay. Més tard, i durant quasi vint anys, impartí classes de química al Middlesex Hospital Medical School de Londres, on realitzà importants estudis sobre l’aclimatació a les grans altures, arribant a col·laborar amb l’eminent fisiòleg John Scott Haldane. Entre 1907 i 1921 organitzà vuit expedicions a les muntanyes de Sikkim, Kashmir i Garhwal, llavors zones molt poc conegudes, fent un nombre important de primeres ascensions a cims de més de 6000 m, com el Pauhunri (7128 m), Langpo (6954 m), Sentinel Peak (6490 m), Chomoyummo (6829 m) i Kangchenjau (6889 m). A més, va ser el primer en incorporar xerpes a les seves empreses, ja que s’adonà de que el seu organisme estava adaptat a les grans altures. Com possiblement ningú coneixia millor que ell les vies d’aproximació a l’Everest, va ser convidat a participar a l’expedició britànica de reconeixement de l’Everest de 1921. Tanmateix, als pocs dies d’incorporar-se, agafà una disenteria i morí d’un atac de cor. El pic (6680 m) i el coll (6343 m) de Kellas a l'estat de Sikkim (Índia) ens el recorden.

Jacques Vidal, observant Mercuri i el Pirineu

A principis del segle XVIII es començà a calcular l'altura de les muntanyes mitjançant triangulacions i mesures baromètriques. Així, durant la campanya duta a terme els anys 1700 i 1701 per determinar l'arc del meridià entre Dunkerque i Cotlliure, els astrònoms Giovanni Domenico Cassini, el seu fill Jacques Cassini i Giacomo Filippo Maraldi calcularen l'altura de diversos cims, com el Canigó, el roc de Madres i el pic de Saint-Barthélemy.  Malgrat que posteriorment es realitzaren més càlculs, a finals del segle XVIII es desconeixia l'altura de les principals muntanyes del Pirineu. Aquesta tasca va ser abordada pels científics Henri Reboul i Jacques Vidal, que entre 1786 i 1789 van pujar un conjunt de cims des d'on, per triangulacions, determinaren l'altura de les muntanyes més rellevants. Destaquen, sobretot, els treballs realitzats per calcular l’altura del pic de Midi de Bigorre (2877 m), on el dia 6 d’agost de 1787 van fer-hi un bivac, i l’ascensió al Turon de Neuvielha (3035 m), també l’agost de 1787, que és el primer tresmil del Pirineu del que es té constància que va ser pujat. Els resultats d’aquesta empresa van ser publicats l'any 1817 a la revista Annales de Chimie et de Physique sota el títol de Nivellement des principaux sommets de la chaîne des Pyrénées. En aquest treball s'afirmava que el cim més alt del Pirineu era l’Aneto. Jacques Vidal (Mirapeis o Mirepoix 1747-1819) va ser un astrònom d'origen occità, que destacà per la seva habilitat per construir instruments i desenvolupar tècniques d'observació eficients. Al poc temps d’acabar els estudis d’enginyeria, va ser contractat pel baró de Bonrepos (Jean Gabriel Amable de Riquet) com a astrònom de l’observatori que tenia al seu castell. Posteriorment, Vidal arribà a ser director de l’observatori de Tolosa de Llenguadoc. Fruit de la col·laboració amb astrònoms de la talla de Jérôme Lalande i Honoré Flaugergues, catalogà més d’un miler d’estrelles. Realitzà importants aportacions a l’estudi dels cometes com, per exemple, les observacions del Gran Cometa de 1807 (C/1807 R1), del que estimà la longitud de la seva cua. Ocupa un lloc important en la història de l’astronomia per les seves observacions de  Mercuri, que van ser elogiades per alguns dels científics més importants de l’època. A més, realitzà estudis sobre la refracció de la llum a l’atmosfera i sobre el magnetisme terrestre. L’any 1808 retornà al seu poble natal, on es va fer construir un petit observatori, i on col·laborà com a enginyer en diverses obres públiques. Ultra ser un bon científic i enginyer, Vidal era una persona erudita, que interpretava música i fins i tot era capaç de redactar memòries sobre els monuments de la seva regió. La punta Reboul-Vidal (3007 m), prop del Turon de Neuvielha, i el carrer de l’astrònom Vidal a Mirapeis ens el recorden.