Antoine de Ville, tot es pot pujar

A principis de novembre de 1490, i durant un pelegrinatge a la catedral de Notre Dame d’Embrun, el rei de França Charles VIII es fixà en el Mons Inaccessibilis o Supereminet Invius, una muntanya aïllada i inaccessible situada al massís del Vercors, que és una de les set meravelles del Delfinat i que, segons algunes llegendes, era la llar de deus, deesses, àngels i d’altres esperits. El Mont Aiguille (2085 m), que és com es coneix actualment, és una mesa o muntanya tabular d’uns 900 m de longitud i d’uns 130 m d’amplada màxima, amb penya-segats a totes bandes que superen els 250 m. El rei, que era un jove un xic presumptuós, considerà que calia pujar-hi com fos, i plantejà el repte a un del seus homes de confiança, Antoine de Ville, que s’avingué a fer-ho. De Ville, que segons alguns cronistes, era audaç, obstinat i enginyós, emprà tècniques d’assalt de fortaleses per escalar la muntanya. Durant uns vint mesos preparà tot el material necessari: uns 1500 metres d’escales i, segons paraules d’ell, uns ginys subtils (alguns historiadors creuen que es referia a bastides). El  26 de juny de 1492 liderà un equip de vuit persones que assolí el cim. Entre elles hi havia el seu criat, un predicador apostòlic, un especialista en l’assalt de fortaleses, un picapedrer, un fuster i l’almoiner François de Bosco, que va fer de cronista. Durant el sis dies que restaren dalt de la muntanya van construir una cabana, van plantar tres creus, van celebrar misses i fins i tot van rebre la visita d’alguns personatges notables de la regió, que tot aprofitant la infraestructura, van fer-hi cap. També havien de rebre Yves Lévy, agutzil del parlament de Grenoble, que havia de donar fe de l’ascensió; tanmateix, s’espantà tant, que no pujà i aixecà acta des de baix. A la seva crònica de Bosco explicà que els ascensionistes van quedar meravellats per la bellesa del lloc: un prat florit i acollidor on van veure ocells de molts colors. La primera ascensió al Mont Aiguille (la segona la va fer Jean Liotard, veí del poble de Trézannes, l’any 1834) va ser ben coneguda a l’època, com ho demostra el fet que al llibre IV del Pantagruel, publicat l’any 1552, François Rabelais descriu l’escalada d’una muntanya amb forma de bolet, que sens dubte es basa en la gesta de de Ville. Antoine de Ville, senyor de Dompjulien i de Beaupré, va ser un cavaller, conseller i camarlenc del duc de Lorena, René II. Alguns estudiosos afirmen que va néixer l’any 1450 al poble de Ville-sur–Illon (Lorena). Participà a la cèlebre batalla de Nancy de 1477, que enfrontà els ducs de Borgonya i Lorena, donant suport a aquest últim. A partir de 1479 es posà al servei, com a enginyer artiller, del rei Charles VIII, que al poc temps l’anomenà conseller, camarlenc i capità de Montélimar i de Saou. En el context de les guerres italianes de 1494-1498, participà en la conquesta del regne de Nàpols, estant al càrrec d’una companyia de 50 homes armats i de 400 arquers. Després de la victòria francesa de 1494, el rei l’anomenà governador i duc de Monte Sant’Angelo, càrrec que ocupà fins la seva mort, que segons alguns historiadors succeí l’any 1497. Les diferents plaques commemoratives de l’ascensió de 1492, que es troben al Mont Aiguille, i el grup escolar “Antoine de Ville” del poblet de Clelles (Isère) ens el recorden.