diumenge, 25 de maig de 2014

Jean-Antoine Carrel, el vi negre ho cura tot


L’any 1880 el cèlebre alpinista Edward Whymper organitzà una campanya científica de mig any de durada als Andes de l’Equador, que tenia per objectiu recopilar dades per fer un estudi sobre l’etiologia del mal de muntanya. Els expedicionaris, entre els que hi havia el guia Jean-Antoine Carrel, realitzaren primeres ascensions a diferents cims, com el Chimborazo (6310 m), Cayambe (5790 m), Antisana (5750 m), Carihuairazo (5116 m), Illiniza (5248 m) i, fins i tot, passaren la nit dalt del Cotopaxi (5897 m). El 1892 Whymper publicà el llibre Travels amongst the Great Andes of the Equator, un clàssic de la literatura de muntanya, on es combinen les descripcions geològiques i geogràfiques amb la narració de les diferents ascensions. En el capítol III explica que per mitigar els símptomes del mal de muntanya subministrava clorat potàssic als seus guies. Tanmateix, Carrel no en volia prendre, ja que segons ell el millor medicament per guarir qualsevol malaltia era el vi negre. Jean-Antoine Carrel (Valtournenche 1829-1890), també conegut amb el sobrenom de “il bersagliere”, va ser un pastor, pagès, caçador, artesà i, sobretot, guia de muntanya valldostà. Participà a les guerres d’independència d’Itàlia com a membre dels bersaglieri, un cos de tiradors d’elit. Carrel és especialment conegut per rivalitzar amb Whymper per ser el primer en pujar el Cervino o Matterhorn. Com és ben sabut, i després de moltes temptatives, el 14 de juliol de 1865 Whymper fou el primer en fer cim (per l’aresta Hörnli), mentre que Carrel ho va fer tres dies després (per la cresta del Leone). La victòria de Whymper, però, fou agredolça, ja que en el descens quatre dels set membres de la cordada moriren com a conseqüència de la fatal relliscada d’un d’ells. Als films Der Kampf ums Mattherhorn (1928) i The Challenge (1938), protagonitzats pel cineasta i alpinista Luis Trenker, s’il·lustra aquesta història. Malgrat les disputes, Whymper tenia una gran estima per Carrel, com ho demostra el fet que el contractés per la campanya dels Andes. A més, en un dels apèndix del seu llibre Scrambles amongst the Alps, va fer una sentida necrologia de Carrel, on es narren molts detalls de la seva darrera ascensió: un intent frustrat pel mal temps de pujar el Cervino amb el compositor Leone Sinigaglia i el guia Carlo Gorret. Whymper explica que els alpinistes arribaren a una cabana, situada a prop de l’actual refugi Carrel (3835 m), on s’aixoplugaren d’una forta tempesta durant dos dies. Com que continuar més temps a la cabana era perillós i no els hi quedaven més provisions, van decidir baixar sota unes condicions meteorològiques molt dolentes, que es cobraren la vida del propi Carrel, que morí de fred i esgotament. Posteriorment Sinigaglia i Gorret reconegueren que, gràcies als coneixements i determinació de Carrel, pogueren baixar els trams més compromesos i, per tant, salvar la vida. La croce di Carrel, que és una creu d’acer feta construir per Sinigaglia al lloc on Carrel morí, que està situada a 2920 m en la ruta per pujar el Cervino des de Breuil, i la Punta Carrel (3841 m), entre el Cervino i la Dent d’Herens, ens el recorden. 

diumenge, 18 de maig de 2014

Hudson Stuck, millor pujar una muntanya que trobar una mina d’or


El setembre de 1906 l’explorador Frederick Cook afirmà que havia pujat el cim del Denali o Mont McKinley (6168 m). L’any següent publicà el llibre To the Top of the Continent, on hi havia una foto amb una persona dalt del cim, que suscità les sospites d’alguns alpinistes. Poc temps després, aquests demostraren que en realitat Cook havia pujat una muntanya de 1675 m, situada a uns 30 km del cim, que actualment es coneix amb el nom de “Fake Peak” (Pic Fals). Malauradament aquest no va ser l’únic episodi fraudulent protagonitzat per Cook, ja que el 1908 assegurà que havia arribat al Pol Nord, fet que anys més tard es demostrà que també era fals. Un intent més seriós per fer el cim el protagonitzaren el components de l’expedició Sourdough, formada pels miners Tom Lloyd, Peter Anderson, Billy Taylor i Charles McGonagall, que el 1910 assoliren la punta Nord (5934 m) del Denali. Deixaren com a testimoni un pal d’uns 4 m amb una gran bandera americana, que pensaven que es podria veure, utilitzant un potent telescopi, des de la ciutat de Fairbanks, que dista 240 km del cim. Tanmateix, com el grup no tenia cap experiència alpinística i la bandera no era visible, poca gent se’ls va creure. Finalment, el 7 de juliol de 1913 l’expedició formada per Hudson Stuck, Harry Karstens, Walter Harper i Robert Tatum assoliren la punta Sud (6168 m). L’empresa va ser èpica, ja que, entre d’altres coses, hagueren de tallar esglaons, en un recorregut de molts quilòmetres, per un terreny que l’any anterior havia sofert els efectes d’un gran terratrèmol. Un cop arribats al cim van veure amb gran sorpresa la bandera que els integrants de l’expedició Sourdough havien plantat tres anys abans a la punta Nord, que dista uns 3 km de la Sud. Hudson Stuck (Londres 1863-Fort Yukon, Alaska, 1920) va ser un religiós de l’Església Episcopal dels Estats Units. Amant dels espais oberts; com la vida a una ciutat com Londres no l’omplia, després de completar els seus estudis al King’s College, es plantejà emigrar a Austràlia o a Texas. Com no tenia clar el destí, s’ho jugà a cara o creu: cara volia dir Austràlia i creu Texas. Com sortí creu el 1895 anà a Texas, on al principi treballà com a cowboy. Més endavant estudià teologia i va ser ordenat sacerdot, arribant a ser rector de la catedral de Sant Matthiew de la ciutat de Dallas, on desenvolupà una gran tasca social, fundant escoles i cases d’acollida per nens i indigents. A més, impulsà iniciatives per acabar amb el treball infantil i d’altres pràctiques tan execrables com els linxaments. El 1904 va ser anomenat ardiaca del territori de Yukon, on continuà la seva tasca social, convertint-se, a més, en un ferm defensor de la cultura i el drets dels indis d’Alaska. Així, per exemple, enlloc de McKinley defensà  el topònim Denali, que vol dir “el més gran” en les llengües atapascanes que parlen els indis que viuen pels voltants d’aquesta muntanya. Durant els setze anys que va viure en aquestes terres va recórrer desenes de milers de quilòmetres amb trineus de gossos i canoes. Moltes d’aquestes experiències les va explicar als llibres Ten Thousand Miles with a Dog Sled i Voyages on the Yukon and its Tributaries. També va escriure The Ascent of Denali. Just en el primer capítol d’aquest llibre apareix una frase que resumeix el seu tarannà: “Prefereixo pujar aquesta muntanya que descobrir la més rica mina d’or d’Alaska”. Els seguidors de l’Església Episcopal el recorden el 22 d’abril de cada any, ja que segons el seu calendari de sants, aquest és el dia dedicat a ell i al naturalista John Muir. Els que no són seguidors d’aquest corrent religiós el recordaran si pugen el Denali o miren el mapa de la zona, ja que a prop d’aquesta muntanya hi ha l’anomenada Archdeacons Tower (Torre de l’Ardiaca) de 5974 m.