A
principis de novembre de 1490, i durant un pelegrinatge a la catedral de Notre
Dame d’Embrun, el rei de França Charles VIII es fixà en el Mons Inaccessibilis o Supereminet
Invius, una muntanya aïllada i inaccessible situada al massís del Vercors, que
és una de les set meravelles del Delfinat i que, segons algunes llegendes, era
la llar de deus, deesses, àngels i d’altres esperits. El Mont Aiguille (2085
m), que és com es coneix actualment, és una mesa o muntanya tabular d’uns 900 m
de longitud i d’uns 130 m d’amplada màxima, amb penya-segats a totes bandes que
superen els 250 m. El rei, que era un jove un xic presumptuós, considerà que
calia pujar-hi com fos, i plantejà el repte a un del seus homes de confiança,
Antoine de Ville, que s’avingué a fer-ho. De Ville, que segons alguns
cronistes, era audaç, obstinat i enginyós, emprà tècniques d’assalt de
fortaleses per escalar la muntanya. Durant uns vint mesos preparà tot el
material necessari: uns 1500 metres d’escales i, segons paraules d’ell, uns ginys
subtils (alguns historiadors creuen que es referia a bastides). El 26 de juny de 1492 liderà un equip de vuit persones
que assolí el cim. Entre elles hi havia el seu criat, un predicador apostòlic,
un especialista en l’assalt de fortaleses, un picapedrer, un fuster i l’almoiner
François de Bosco, que va fer de cronista. Durant el sis dies que restaren dalt
de la muntanya van construir una cabana, van plantar tres creus, van celebrar misses
i fins i tot van rebre la visita d’alguns personatges notables de la regió, que
tot aprofitant la infraestructura, van fer-hi cap. També havien de rebre Yves Lévy,
agutzil del parlament de Grenoble, que havia de donar fe de l’ascensió;
tanmateix, s’espantà tant, que no pujà i aixecà acta des de baix. A la seva
crònica de Bosco explicà que els ascensionistes van quedar meravellats per la
bellesa del lloc: un prat florit i acollidor on van veure ocells de molts
colors. La primera ascensió al Mont Aiguille (la segona la va fer Jean Liotard,
veí del poble de Trézannes, l’any 1834) va ser ben coneguda a l’època, com ho
demostra el fet que al llibre IV del Pantagruel,
publicat l’any 1552, François Rabelais descriu l’escalada d’una muntanya amb
forma de bolet, que sens dubte es basa en la gesta de de Ville. Antoine de
Ville, senyor de Dompjulien i de Beaupré, va ser un cavaller, conseller i
camarlenc del duc de Lorena, René II. Alguns estudiosos afirmen que va néixer
l’any 1450 al poble de Ville-sur–Illon (Lorena). Participà a la cèlebre batalla
de Nancy de 1477, que enfrontà els ducs de Borgonya i Lorena, donant suport a aquest
últim. A partir de 1479 es posà al servei, com a enginyer artiller, del rei Charles
VIII, que al poc temps l’anomenà conseller, camarlenc i capità de Montélimar i
de Saou. En el context de les guerres italianes de 1494-1498, participà en la
conquesta del regne de Nàpols, estant al càrrec d’una companyia de 50 homes
armats i de 400 arquers. Després de la victòria francesa de 1494, el rei
l’anomenà governador i duc de Monte Sant’Angelo, càrrec que ocupà fins la seva
mort, que segons alguns historiadors succeí l’any 1497. Les diferents plaques
commemoratives de l’ascensió de 1492, que es troben al Mont Aiguille, i el grup
escolar “Antoine de Ville” del poblet de Clelles (Isère) ens el recorden.
Conjunt d'articles que es van publicant a la revista Excursionisme, que edita la Unió Excursionista de Catalunya
dijous, 27 de novembre del 2014
dilluns, 22 de setembre del 2014
Sant Bernat de Menthon, cal mantenir el dimoni a ratlla
La
via Francigena era la ruta més freqüentada pels pelegrins, viatgers i mercaders
que a l’edat mitjana es dirigien cap a Roma, tot passant pel nord de França. La
clau de volta del camí era el coll del Gran Sant Bernat (2473 m), que comunica
el Valais amb la Vall d’Aosta. En època romana hi passava una via, de la que actualment
són visibles algunes restes. A més, hi havia un alberg i un temple dedicat a
Júpiter Penninus; per aquest motiu el lloc s’anomenava Mont Jovis (en francès
Montjoux). Les persones que, cap a l’any 1000, passaven per aquest indret havien
de fer front, per una banda, als perills propis de la muntanya i, per una altra,
als possibles actes de pillatge dels bandolers que freqüentaven aquests verals.
El lloc adquirí tan mala fama que la gent creia que el dimoni s’hi havia
instal·lat, i que, com a delme, cobrava la vida d’una de cada deu persones. Diu
la llegenda que un dia Sant Bernat hi pujà i que, quan el dimoni se li atansà,
li llançà la seva estola al coll, que a l’instant es convertí en una cadena.
Alguns autors afirmen que el dimoni està encadenat dins d’una glacera fins el
dia del Judici Final. Sant Bernat de Menthon, o d’Aosta o de Montjoux (Menthon,
Alta Savoia 1020-Novara 1081) era membre d’una família noble propietària del
castell de Menthon (prop de llac d’Annecy). Arribat a l’edat adulta decidí
dedicar la seva vida al servei de l’Església. Va ser ardiaca de la catedral
d’Aosta i predicà durant més de 40 anys la doctrina cristiana pels pobles de
vall d’Aosta i els seus voltants. Cap a el 1050 va fer construir albergs de
viatgers als colls del Gran i el Petit Sant Bernat (2188 m, que comunica les
valls d’Aosta i del riu Isère) a fi de millorar la seguretat d’aquells indrets.
Encarregà la gestió del primer d’aquests albergs a un grup de canonges
agustins, que actualment constitueixen la Congregació del Gran Sant Bernat.
Malgrat que era venerat des de principis del segle XII, la seva canonització
data de l’any 1681. El 1923 el papa Pius XI l’anomenà patró dels alpinistes,
excursionistes, esquiadors i habitants dels Alps. La seva onomàstica se celebra
el 15 de juny. Els gossos santbernat, que s’utilitzaven per guardar els albergs
i fer salvaments de muntanya, i els colls del Gran i el Petit Sant Bernat ens
el recorden.
diumenge, 25 de maig del 2014
Jean-Antoine Carrel, el vi negre ho cura tot
L’any
1880 el cèlebre alpinista Edward Whymper organitzà una campanya científica de
mig any de durada als Andes de l’Equador, que tenia per objectiu recopilar
dades per fer un estudi sobre l’etiologia del mal de muntanya. Els
expedicionaris, entre els que hi havia el guia Jean-Antoine Carrel, realitzaren
primeres ascensions a diferents cims, com el Chimborazo (6310 m), Cayambe (5790
m), Antisana (5750 m), Carihuairazo (5116 m), Illiniza (5248 m) i, fins i tot, passaren
la nit dalt del Cotopaxi (5897 m). El 1892 Whymper publicà el llibre Travels amongst the Great Andes of the Equator,
un clàssic de la literatura de muntanya, on es combinen les descripcions
geològiques i geogràfiques amb la narració de les diferents ascensions. En el
capítol III explica que per mitigar els símptomes del mal de muntanya subministrava
clorat potàssic als seus guies. Tanmateix, Carrel no en volia prendre, ja que
segons ell el millor medicament per guarir qualsevol malaltia era el vi negre. Jean-Antoine
Carrel (Valtournenche 1829-1890), també conegut amb el sobrenom de “il bersagliere”,
va ser un pastor, pagès, caçador, artesà i, sobretot, guia de muntanya valldostà.
Participà a les guerres d’independència d’Itàlia com a membre dels bersaglieri,
un cos de tiradors d’elit. Carrel és especialment conegut per rivalitzar amb
Whymper per ser el primer en pujar el Cervino o Matterhorn. Com és ben sabut, i
després de moltes temptatives, el 14 de juliol de 1865 Whymper fou el primer en
fer cim (per l’aresta Hörnli), mentre que Carrel ho va fer tres dies després (per
la cresta del Leone). La victòria de Whymper, però, fou agredolça, ja que en el
descens quatre dels set membres de la cordada moriren com a conseqüència de la fatal
relliscada d’un d’ells. Als
films Der Kampf ums Mattherhorn
(1928) i The Challenge (1938),
protagonitzats pel cineasta i alpinista Luis Trenker, s’il·lustra aquesta
història. Malgrat les disputes, Whymper tenia una gran estima per Carrel, com ho
demostra el fet que el contractés per la campanya dels Andes. A més, en un dels
apèndix del seu llibre Scrambles amongst
the Alps, va fer una sentida necrologia de Carrel, on es narren molts detalls
de la seva darrera ascensió: un intent frustrat pel mal temps de pujar el
Cervino amb el compositor Leone Sinigaglia i el guia Carlo Gorret. Whymper
explica que els alpinistes arribaren a una cabana, situada a prop de l’actual
refugi Carrel (3835 m), on s’aixoplugaren d’una forta tempesta durant dos dies.
Com que continuar més temps a la cabana era perillós i no els hi quedaven més
provisions, van decidir baixar sota unes condicions meteorològiques molt
dolentes, que es cobraren la vida del propi Carrel, que morí de fred i
esgotament. Posteriorment Sinigaglia i Gorret reconegueren que, gràcies als
coneixements i determinació de Carrel, pogueren baixar els trams més
compromesos i, per tant, salvar la vida. La croce di Carrel, que és una creu
d’acer feta construir per Sinigaglia al lloc on Carrel morí, que està situada a
2920 m en la ruta per pujar el Cervino des de Breuil, i la Punta Carrel (3841
m), entre el Cervino i la Dent d’Herens, ens el recorden.
diumenge, 18 de maig del 2014
Hudson Stuck, millor pujar una muntanya que trobar una mina d’or
El
setembre de 1906 l’explorador Frederick Cook afirmà que havia pujat el cim del
Denali o Mont McKinley (6168 m). L’any següent publicà el llibre To the Top of the Continent, on hi havia
una foto amb una persona dalt del cim, que suscità les sospites d’alguns
alpinistes. Poc temps després, aquests demostraren que en realitat Cook havia
pujat una muntanya de 1675 m, situada a uns 30 km del cim, que actualment es
coneix amb el nom de “Fake Peak” (Pic Fals). Malauradament aquest no va ser
l’únic episodi fraudulent protagonitzat per Cook, ja que el 1908 assegurà que
havia arribat al Pol Nord, fet que anys més tard es demostrà que també era
fals. Un intent més seriós per fer el cim el protagonitzaren el components de l’expedició
Sourdough, formada pels miners Tom Lloyd, Peter Anderson, Billy Taylor i
Charles McGonagall, que el 1910 assoliren la punta Nord (5934 m) del Denali.
Deixaren com a testimoni un pal d’uns 4 m amb una gran bandera americana, que
pensaven que es podria veure, utilitzant un potent telescopi, des de la ciutat
de Fairbanks, que dista 240 km del cim. Tanmateix, com el grup no tenia cap
experiència alpinística i la bandera no era visible, poca gent se’ls va creure.
Finalment, el 7 de juliol de 1913 l’expedició formada per Hudson Stuck, Harry
Karstens, Walter Harper i Robert Tatum assoliren la punta Sud (6168 m).
L’empresa va ser èpica, ja que, entre d’altres coses, hagueren de tallar
esglaons, en un recorregut de molts quilòmetres, per un terreny que l’any
anterior havia sofert els efectes d’un gran terratrèmol. Un cop arribats al cim
van veure amb gran sorpresa la bandera que els integrants de l’expedició
Sourdough havien plantat tres anys abans a la punta Nord, que dista uns 3 km de
la Sud. Hudson Stuck (Londres 1863-Fort Yukon, Alaska, 1920) va ser un religiós
de l’Església Episcopal dels Estats Units. Amant dels espais oberts; com la
vida a una ciutat com Londres no l’omplia, després de completar els seus
estudis al King’s College, es plantejà emigrar a Austràlia o a Texas. Com no
tenia clar el destí, s’ho jugà a cara o creu: cara volia dir Austràlia i creu
Texas. Com sortí creu el 1895 anà a Texas, on al principi treballà com a
cowboy. Més endavant estudià teologia i va ser ordenat sacerdot, arribant a ser
rector de la catedral de Sant Matthiew de la ciutat de Dallas, on desenvolupà
una gran tasca social, fundant escoles i cases d’acollida per nens i indigents.
A més, impulsà iniciatives per acabar amb el treball infantil i d’altres
pràctiques tan execrables com els linxaments. El 1904 va ser anomenat ardiaca
del territori de Yukon, on continuà la seva tasca social, convertint-se, a més,
en un ferm defensor de la cultura i el drets dels indis d’Alaska. Així, per
exemple, enlloc de McKinley defensà el
topònim Denali, que vol dir “el més gran” en les llengües atapascanes que
parlen els indis que viuen pels voltants d’aquesta muntanya. Durant els setze anys
que va viure en aquestes terres va recórrer desenes de milers de quilòmetres
amb trineus de gossos i canoes. Moltes d’aquestes experiències les va explicar
als llibres Ten Thousand Miles with a Dog
Sled i Voyages on the Yukon and its
Tributaries. També va escriure The
Ascent of Denali. Just en el primer capítol d’aquest llibre apareix una
frase que resumeix el seu tarannà: “Prefereixo pujar aquesta muntanya que
descobrir la més rica mina d’or d’Alaska”. Els seguidors de l’Església
Episcopal el recorden el 22 d’abril de cada any, ja que segons el seu calendari
de sants, aquest és el dia dedicat a ell i al naturalista John Muir. Els que no
són seguidors d’aquest corrent religiós el recordaran si pugen el Denali o
miren el mapa de la zona, ja que a prop d’aquesta muntanya hi ha l’anomenada
Archdeacons Tower (Torre de l’Ardiaca) de 5974 m.
dimecres, 12 de març del 2014
Henri Barrio, les aparences enganyen
Durant
la Segona Guerra Mundial molts jueus i soldats aliats van poder passar de la
França ocupada a Espanya gràcies a la tasca, tot sovint heroica, dels membres
de les xarxes d’evasió que operaven en diferents punts del Pirineu. S’han escrit
moltes obres sobre aquest tema, però no està de més citar el llibre de Francesc
Viadiu Entre el Torb i la Gestapo,
que tracta d’una xarxa d’evasió que actuava a Andorra. A la vall d’Aspe n’hi
havia una altra formada per membres de la Resistència francesa. Un d’ells era
el reconegut pirineista Henri Barrio, que cap el 1942 va ser capturat per la
Gestapo. Durant l’interrogatori, i en resposta a les qüestions referents a la
seva activitat com a passador, Barrio respongué: Jo alpinista ? Mireu-me bé:
tinc una mà i un peu amb només una falange, un genoll dislocat, un ull sense
cristal·lí i el cor hipertrofiat. Vostès creuen que jo puc fer de passador ?
Els que l’interrogaven estaven confusos: efectivament aquell no podia ser
l’home que buscaven, però com dubtaven van decidir enviar-lo a Tolosa de
Llenguadoc, per a què fos interrogat pels seus superiors. Durant el trajecte, però,
Barrio s’escapolí saltant del tren en marxa, i es refugià a casa del pastor i
escalador de la vall d’Aspe Pierre Bourdieu, que el 1922, descalç i sense
corda, realitzà la primera ascensió al Capéran de Sesques. Henri Barrio
(1912-1969) va ser un guia de muntanya i mestre d’escola bearnès. Malgrat tenir
una constitució física deficient, va ser un dels millors escaladors del Pirineu
del període d’entreguerres. Liderà la segona ascensió al corredor de Gauba, 44
anys després de que ho fessin Henri Brulle i Célestin Passet, i només dos dies
abans que la cordada de François Cazalet i Robert Ollivier també ho aconseguís.
Una altra de les seves grans fites va ser la primera ascensió al Vinhamala per
la cara Nord. Va ser mestre d’escola d’un llogaret proper al municipi de
Sarrance (vall d’Aspe), on junt amb el també mestre Jean Dutech, aplicà mètodes
pedagògics avançats a la seva època, que afavorien el contacte dels alumnes amb
la natura. Així, per exemple, impartien classes d’iniciació a l’esquí, o feien
excursions botàniques i itineraris de natura per identificar i reconèixer
rastres d’animals. Fidel al seu ideal de que el muntanyisme havia de ser una
activitat popular i no reservada només a una elit, durant molts anys organitzà
campaments de muntanya per joves, on s’inculcaven valors tan importants com la
solidaritat i la tolerància. Una de les petites agulles d’Ansabère, la Punta
Barrio, i diferents vies d’escalada com les clàssiques Barrio-Bellocq a la cara
Nord del Vinhamala i a la Punta de Aragón (Midi d’Ossau), ens el recorden.
dijous, 2 de gener del 2014
Jean Arlaud, amb una bona dieta es puja millor
El film Karakoram,
del cineasta i alpinista Marcel Ichac, guanyà el premi al millor curtmetratge de
la Mostra Internazionale d’Arte
Cinematografica de Venècia de l’any 1938. L’obra és el reportatge gràfic de
la primera expedició francesa a l’Himàlaia, que tenia per objectiu l’ascensió
del Gasherbrum I (8080 m). La pel·lícula il·lustra com era una expedició a
l’Himàlaia als anys 1930, destacant, per exemple, les imatges on es veu una corrua
de quasi 800 camàlics traginant 8 tones de material per la glacera de Baltoro. L’expedició
liderada per Henry de Ségogne, en la que hi participà, entre d’altres,
l’alpinista i inventor Pierre Allain, assolí la cota 6900 m, però no feu el cim,
bàsicament degut a que el monsó arribà tres setmanes abans del previst. El metge
de l’expedició era el doctor Arlaud que aconseguí que els alpinistes mantinguessin
en tot moment un perfecte estat de salut, tot realitzant, entre d’altres coses,
un intel·ligent i escrupolós control de les dietes. Jean Arlaud
(Romans-sur-Isère 1896 - Gourgs Blancs 1938) va ser un metge d’origen savoià
que jugà un paper clau en el desenvolupament del pirineisme d’entreguerres. Descobrí
el Pirineu essent estudiant de medicina de la universitat de Tolosa de
Llenguadoc. Realitzà primeres ascensions a algunes puntes com, per exemple, les
agulles d’Argarot i Franqueville, el pic de Bondidier o la Punta Buzón del Firé
als Mallos de Riglos. Però, sobretot obrí noves vies a diferents cims, destacant,
el Posets pel corredor Arlaud, la Dent d’Orlu per la cara sud, el Petit
Vinhamala per la via dels seracs i les crestes de Salenques, del Diablo i
d’Alba. L’any 1920, i dins l’estructura del Club Alpí Francès (CAF) de Tolosa, fundà
el Groupe des Jeunes (GDJ), que tenia per objectiu la divulgació de l’escalada
en el jovent, advocant per una evolució de l’alpinisme de l’època en la
direcció d’ascendir muntanyes sense guies i per vies de certa dificultat. Per
això, durant molts anys organitzà campaments de muntanya en diferents zones del
Pirineu, en els que es pujaven els pics més característics per múltiples vies. Realitzà
una important tasca de difusió de l’esquí de muntanya, esdevenint president de
la Fédération Pyrénéenne de Ski. A
més, durant l’expedició del Karakoram establí un rècord d’alçada a l’esquiar a 6700
m. Publicà els llibres Entraînament Sportif
a l’Alpinisme, Manuel d’alpinisme i
Manuel de Camping. Després de la seva mort i, a partir de les notes que
prenia a les excursions, s’editaren els famosos Carnets de Jean Arlaud. El pic de Jean Arlaud o del Puerto de Oô (3065
m), al costat del Gourgs Blancs, on va morir per un accident de muntanya, el
collado de Jean Arlaud al Posets i diferents vies o corredors com els d’Arlaud
al Posets i Arlaud-Souriac a la Punta Chausenque ens el recorden.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)