dijous, 27 de novembre de 2014

Antoine de Ville, tot es pot pujar

A principis de novembre de 1490, i durant un pelegrinatge a la catedral de Notre Dame d’Embrun, el rei de França Charles VIII es fixà en el Mons Inaccessibilis o Supereminet Invius, una muntanya aïllada i inaccessible situada al massís del Vercors, que és una de les set meravelles del Delfinat i que, segons algunes llegendes, era la llar de deus, deesses, àngels i d’altres esperits. El Mont Aiguille (2085 m), que és com es coneix actualment, és una mesa o muntanya tabular d’uns 900 m de longitud i d’uns 130 m d’amplada màxima, amb penya-segats a totes bandes que superen els 250 m. El rei, que era un jove un xic presumptuós, considerà que calia pujar-hi com fos, i plantejà el repte a un del seus homes de confiança, Antoine de Ville, que s’avingué a fer-ho. De Ville, que segons alguns cronistes, era audaç, obstinat i enginyós, emprà tècniques d’assalt de fortaleses per escalar la muntanya. Durant uns vint mesos preparà tot el material necessari: uns 1500 metres d’escales i, segons paraules d’ell, uns ginys subtils (alguns historiadors creuen que es referia a bastides). El  26 de juny de 1492 liderà un equip de vuit persones que assolí el cim. Entre elles hi havia el seu criat, un predicador apostòlic, un especialista en l’assalt de fortaleses, un picapedrer, un fuster i l’almoiner François de Bosco, que va fer de cronista. Durant el sis dies que restaren dalt de la muntanya van construir una cabana, van plantar tres creus, van celebrar misses i fins i tot van rebre la visita d’alguns personatges notables de la regió, que tot aprofitant la infraestructura, van fer-hi cap. També havien de rebre Yves Lévy, agutzil del parlament de Grenoble, que havia de donar fe de l’ascensió; tanmateix, s’espantà tant, que no pujà i aixecà acta des de baix. A la seva crònica de Bosco explicà que els ascensionistes van quedar meravellats per la bellesa del lloc: un prat florit i acollidor on van veure ocells de molts colors. La primera ascensió al Mont Aiguille (la segona la va fer Jean Liotard, veí del poble de Trézannes, l’any 1834) va ser ben coneguda a l’època, com ho demostra el fet que al llibre IV del Pantagruel, publicat l’any 1552, François Rabelais descriu l’escalada d’una muntanya amb forma de bolet, que sens dubte es basa en la gesta de de Ville. Antoine de Ville, senyor de Dompjulien i de Beaupré, va ser un cavaller, conseller i camarlenc del duc de Lorena, René II. Alguns estudiosos afirmen que va néixer l’any 1450 al poble de Ville-sur–Illon (Lorena). Participà a la cèlebre batalla de Nancy de 1477, que enfrontà els ducs de Borgonya i Lorena, donant suport a aquest últim. A partir de 1479 es posà al servei, com a enginyer artiller, del rei Charles VIII, que al poc temps l’anomenà conseller, camarlenc i capità de Montélimar i de Saou. En el context de les guerres italianes de 1494-1498, participà en la conquesta del regne de Nàpols, estant al càrrec d’una companyia de 50 homes armats i de 400 arquers. Després de la victòria francesa de 1494, el rei l’anomenà governador i duc de Monte Sant’Angelo, càrrec que ocupà fins la seva mort, que segons alguns historiadors succeí l’any 1497. Les diferents plaques commemoratives de l’ascensió de 1492, que es troben al Mont Aiguille, i el grup escolar “Antoine de Ville” del poblet de Clelles (Isère) ens el recorden.

dilluns, 22 de setembre de 2014

Sant Bernat de Menthon, cal mantenir el dimoni a ratlla

La via Francigena era la ruta més freqüentada pels pelegrins, viatgers i mercaders que a l’edat mitjana es dirigien cap a Roma, tot passant pel nord de França. La clau de volta del camí era el coll del Gran Sant Bernat (2473 m), que comunica el Valais amb la Vall d’Aosta. En època romana hi passava una via, de la que actualment són visibles algunes restes. A més, hi havia un alberg i un temple dedicat a Júpiter Penninus; per aquest motiu el lloc s’anomenava Mont Jovis (en francès Montjoux). Les persones que, cap a l’any 1000, passaven per aquest indret havien de fer front, per una banda, als perills propis de la muntanya i, per una altra, als possibles actes de pillatge dels bandolers que freqüentaven aquests verals. El lloc adquirí tan mala fama que la gent creia que el dimoni s’hi havia instal·lat, i que, com a delme, cobrava la vida d’una de cada deu persones. Diu la llegenda que un dia Sant Bernat hi pujà i que, quan el dimoni se li atansà, li llançà la seva estola al coll, que a l’instant es convertí en una cadena. Alguns autors afirmen que el dimoni està encadenat dins d’una glacera fins el dia del Judici Final. Sant Bernat de Menthon, o d’Aosta o de Montjoux (Menthon, Alta Savoia 1020-Novara 1081) era membre d’una família noble propietària del castell de Menthon (prop de llac d’Annecy). Arribat a l’edat adulta decidí dedicar la seva vida al servei de l’Església. Va ser ardiaca de la catedral d’Aosta i predicà durant més de 40 anys la doctrina cristiana pels pobles de vall d’Aosta i els seus voltants. Cap a el 1050 va fer construir albergs de viatgers als colls del Gran i el Petit Sant Bernat (2188 m, que comunica les valls d’Aosta i del riu Isère) a fi de millorar la seguretat d’aquells indrets. Encarregà la gestió del primer d’aquests albergs a un grup de canonges agustins, que actualment constitueixen la Congregació del Gran Sant Bernat. Malgrat que era venerat des de principis del segle XII, la seva canonització data de l’any 1681. El 1923 el papa Pius XI l’anomenà patró dels alpinistes, excursionistes, esquiadors i habitants dels Alps. La seva onomàstica se celebra el 15 de juny. Els gossos santbernat, que s’utilitzaven per guardar els albergs i fer salvaments de muntanya, i els colls del Gran i el Petit Sant Bernat ens el recorden.  

diumenge, 25 de maig de 2014

Jean-Antoine Carrel, el vi negre ho cura tot


L’any 1880 el cèlebre alpinista Edward Whymper organitzà una campanya científica de mig any de durada als Andes de l’Equador, que tenia per objectiu recopilar dades per fer un estudi sobre l’etiologia del mal de muntanya. Els expedicionaris, entre els que hi havia el guia Jean-Antoine Carrel, realitzaren primeres ascensions a diferents cims, com el Chimborazo (6310 m), Cayambe (5790 m), Antisana (5750 m), Carihuairazo (5116 m), Illiniza (5248 m) i, fins i tot, passaren la nit dalt del Cotopaxi (5897 m). El 1892 Whymper publicà el llibre Travels amongst the Great Andes of the Equator, un clàssic de la literatura de muntanya, on es combinen les descripcions geològiques i geogràfiques amb la narració de les diferents ascensions. En el capítol III explica que per mitigar els símptomes del mal de muntanya subministrava clorat potàssic als seus guies. Tanmateix, Carrel no en volia prendre, ja que segons ell el millor medicament per guarir qualsevol malaltia era el vi negre. Jean-Antoine Carrel (Valtournenche 1829-1890), també conegut amb el sobrenom de “il bersagliere”, va ser un pastor, pagès, caçador, artesà i, sobretot, guia de muntanya valldostà. Participà a les guerres d’independència d’Itàlia com a membre dels bersaglieri, un cos de tiradors d’elit. Carrel és especialment conegut per rivalitzar amb Whymper per ser el primer en pujar el Cervino o Matterhorn. Com és ben sabut, i després de moltes temptatives, el 14 de juliol de 1865 Whymper fou el primer en fer cim (per l’aresta Hörnli), mentre que Carrel ho va fer tres dies després (per la cresta del Leone). La victòria de Whymper, però, fou agredolça, ja que en el descens quatre dels set membres de la cordada moriren com a conseqüència de la fatal relliscada d’un d’ells. Als films Der Kampf ums Mattherhorn (1928) i The Challenge (1938), protagonitzats pel cineasta i alpinista Luis Trenker, s’il·lustra aquesta història. Malgrat les disputes, Whymper tenia una gran estima per Carrel, com ho demostra el fet que el contractés per la campanya dels Andes. A més, en un dels apèndix del seu llibre Scrambles amongst the Alps, va fer una sentida necrologia de Carrel, on es narren molts detalls de la seva darrera ascensió: un intent frustrat pel mal temps de pujar el Cervino amb el compositor Leone Sinigaglia i el guia Carlo Gorret. Whymper explica que els alpinistes arribaren a una cabana, situada a prop de l’actual refugi Carrel (3835 m), on s’aixoplugaren d’una forta tempesta durant dos dies. Com que continuar més temps a la cabana era perillós i no els hi quedaven més provisions, van decidir baixar sota unes condicions meteorològiques molt dolentes, que es cobraren la vida del propi Carrel, que morí de fred i esgotament. Posteriorment Sinigaglia i Gorret reconegueren que, gràcies als coneixements i determinació de Carrel, pogueren baixar els trams més compromesos i, per tant, salvar la vida. La croce di Carrel, que és una creu d’acer feta construir per Sinigaglia al lloc on Carrel morí, que està situada a 2920 m en la ruta per pujar el Cervino des de Breuil, i la Punta Carrel (3841 m), entre el Cervino i la Dent d’Herens, ens el recorden. 

diumenge, 18 de maig de 2014

Hudson Stuck, millor pujar una muntanya que trobar una mina d’or


El setembre de 1906 l’explorador Frederick Cook afirmà que havia pujat el cim del Denali o Mont McKinley (6168 m). L’any següent publicà el llibre To the Top of the Continent, on hi havia una foto amb una persona dalt del cim, que suscità les sospites d’alguns alpinistes. Poc temps després, aquests demostraren que en realitat Cook havia pujat una muntanya de 1675 m, situada a uns 30 km del cim, que actualment es coneix amb el nom de “Fake Peak” (Pic Fals). Malauradament aquest no va ser l’únic episodi fraudulent protagonitzat per Cook, ja que el 1908 assegurà que havia arribat al Pol Nord, fet que anys més tard es demostrà que també era fals. Un intent més seriós per fer el cim el protagonitzaren el components de l’expedició Sourdough, formada pels miners Tom Lloyd, Peter Anderson, Billy Taylor i Charles McGonagall, que el 1910 assoliren la punta Nord (5934 m) del Denali. Deixaren com a testimoni un pal d’uns 4 m amb una gran bandera americana, que pensaven que es podria veure, utilitzant un potent telescopi, des de la ciutat de Fairbanks, que dista 240 km del cim. Tanmateix, com el grup no tenia cap experiència alpinística i la bandera no era visible, poca gent se’ls va creure. Finalment, el 7 de juliol de 1913 l’expedició formada per Hudson Stuck, Harry Karstens, Walter Harper i Robert Tatum assoliren la punta Sud (6168 m). L’empresa va ser èpica, ja que, entre d’altres coses, hagueren de tallar esglaons, en un recorregut de molts quilòmetres, per un terreny que l’any anterior havia sofert els efectes d’un gran terratrèmol. Un cop arribats al cim van veure amb gran sorpresa la bandera que els integrants de l’expedició Sourdough havien plantat tres anys abans a la punta Nord, que dista uns 3 km de la Sud. Hudson Stuck (Londres 1863-Fort Yukon, Alaska, 1920) va ser un religiós de l’Església Episcopal dels Estats Units. Amant dels espais oberts; com la vida a una ciutat com Londres no l’omplia, després de completar els seus estudis al King’s College, es plantejà emigrar a Austràlia o a Texas. Com no tenia clar el destí, s’ho jugà a cara o creu: cara volia dir Austràlia i creu Texas. Com sortí creu el 1895 anà a Texas, on al principi treballà com a cowboy. Més endavant estudià teologia i va ser ordenat sacerdot, arribant a ser rector de la catedral de Sant Matthiew de la ciutat de Dallas, on desenvolupà una gran tasca social, fundant escoles i cases d’acollida per nens i indigents. A més, impulsà iniciatives per acabar amb el treball infantil i d’altres pràctiques tan execrables com els linxaments. El 1904 va ser anomenat ardiaca del territori de Yukon, on continuà la seva tasca social, convertint-se, a més, en un ferm defensor de la cultura i el drets dels indis d’Alaska. Així, per exemple, enlloc de McKinley defensà  el topònim Denali, que vol dir “el més gran” en les llengües atapascanes que parlen els indis que viuen pels voltants d’aquesta muntanya. Durant els setze anys que va viure en aquestes terres va recórrer desenes de milers de quilòmetres amb trineus de gossos i canoes. Moltes d’aquestes experiències les va explicar als llibres Ten Thousand Miles with a Dog Sled i Voyages on the Yukon and its Tributaries. També va escriure The Ascent of Denali. Just en el primer capítol d’aquest llibre apareix una frase que resumeix el seu tarannà: “Prefereixo pujar aquesta muntanya que descobrir la més rica mina d’or d’Alaska”. Els seguidors de l’Església Episcopal el recorden el 22 d’abril de cada any, ja que segons el seu calendari de sants, aquest és el dia dedicat a ell i al naturalista John Muir. Els que no són seguidors d’aquest corrent religiós el recordaran si pugen el Denali o miren el mapa de la zona, ja que a prop d’aquesta muntanya hi ha l’anomenada Archdeacons Tower (Torre de l’Ardiaca) de 5974 m.

dimecres, 12 de març de 2014

Henri Barrio, les aparences enganyen


Durant la Segona Guerra Mundial molts jueus i soldats aliats van poder passar de la França ocupada a Espanya gràcies a la tasca, tot sovint heroica, dels membres de les xarxes d’evasió que operaven en diferents punts del Pirineu. S’han escrit moltes obres sobre aquest tema, però no està de més citar el llibre de Francesc Viadiu Entre el Torb i la Gestapo, que tracta d’una xarxa d’evasió que actuava a Andorra. A la vall d’Aspe n’hi havia una altra formada per membres de la Resistència francesa. Un d’ells era el reconegut pirineista Henri Barrio, que cap el 1942 va ser capturat per la Gestapo. Durant l’interrogatori, i en resposta a les qüestions referents a la seva activitat com a passador, Barrio respongué: Jo alpinista ? Mireu-me bé: tinc una mà i un peu amb només una falange, un genoll dislocat, un ull sense cristal·lí i el cor hipertrofiat. Vostès creuen que jo puc fer de passador ? Els que l’interrogaven estaven confusos: efectivament aquell no podia ser l’home que buscaven, però com dubtaven van decidir enviar-lo a Tolosa de Llenguadoc, per a què fos interrogat pels seus superiors. Durant el trajecte, però, Barrio s’escapolí saltant del tren en marxa, i es refugià a casa del pastor i escalador de la vall d’Aspe Pierre Bourdieu, que el 1922, descalç i sense corda, realitzà la primera ascensió al Capéran de Sesques. Henri Barrio (1912-1969) va ser un guia de muntanya i mestre d’escola bearnès. Malgrat tenir una constitució física deficient, va ser un dels millors escaladors del Pirineu del període d’entreguerres. Liderà la segona ascensió al corredor de Gauba, 44 anys després de que ho fessin Henri Brulle i Célestin Passet, i només dos dies abans que la cordada de François Cazalet i Robert Ollivier també ho aconseguís. Una altra de les seves grans fites va ser la primera ascensió al Vinhamala per la cara Nord. Va ser mestre d’escola d’un llogaret proper al municipi de Sarrance (vall d’Aspe), on junt amb el també mestre Jean Dutech, aplicà mètodes pedagògics avançats a la seva època, que afavorien el contacte dels alumnes amb la natura. Així, per exemple, impartien classes d’iniciació a l’esquí, o feien excursions botàniques i itineraris de natura per identificar i reconèixer rastres d’animals. Fidel al seu ideal de que el muntanyisme havia de ser una activitat popular i no reservada només a una elit, durant molts anys organitzà campaments de muntanya per joves, on s’inculcaven valors tan importants com la solidaritat i la tolerància. Una de les petites agulles d’Ansabère, la Punta Barrio, i diferents vies d’escalada com les clàssiques Barrio-Bellocq a la cara Nord del Vinhamala i a la Punta de Aragón (Midi d’Ossau), ens el recorden.

dijous, 2 de gener de 2014

Jean Arlaud, amb una bona dieta es puja millor

El film Karakoram, del cineasta i alpinista Marcel Ichac, guanyà el premi al millor curtmetratge de la Mostra Internazionale d’Arte Cinematografica de Venècia de l’any 1938. L’obra és el reportatge gràfic de la primera expedició francesa a l’Himàlaia, que tenia per objectiu l’ascensió del Gasherbrum I (8080 m). La pel·lícula il·lustra com era una expedició a l’Himàlaia als anys 1930, destacant, per exemple, les imatges on es veu una corrua de quasi 800 camàlics traginant 8 tones de material per la glacera de Baltoro. L’expedició liderada per Henry de Ségogne, en la que hi participà, entre d’altres, l’alpinista i inventor Pierre Allain, assolí la cota 6900 m, però no feu el cim, bàsicament degut a que el monsó arribà tres setmanes abans del previst. El metge de l’expedició era el doctor Arlaud que aconseguí que els alpinistes mantinguessin en tot moment un perfecte estat de salut, tot realitzant, entre d’altres coses, un intel·ligent i escrupolós control de les dietes. Jean Arlaud (Romans-sur-Isère 1896 - Gourgs Blancs 1938) va ser un metge d’origen savoià que jugà un paper clau en el desenvolupament del pirineisme d’entreguerres. Descobrí el Pirineu essent estudiant de medicina de la universitat de Tolosa de Llenguadoc. Realitzà primeres ascensions a algunes puntes com, per exemple, les agulles d’Argarot i Franqueville, el pic de Bondidier o la Punta Buzón del Firé als Mallos de Riglos. Però, sobretot obrí noves vies a diferents cims, destacant, el Posets pel corredor Arlaud, la Dent d’Orlu per la cara sud, el Petit Vinhamala per la via dels seracs i les crestes de Salenques, del Diablo i d’Alba. L’any 1920, i dins l’estructura del Club Alpí Francès (CAF) de Tolosa, fundà el Groupe des Jeunes (GDJ), que tenia per objectiu la divulgació de l’escalada en el jovent, advocant per una evolució de l’alpinisme de l’època en la direcció d’ascendir muntanyes sense guies i per vies de certa dificultat. Per això, durant molts anys organitzà campaments de muntanya en diferents zones del Pirineu, en els que es pujaven els pics més característics per múltiples vies. Realitzà una important tasca de difusió de l’esquí de muntanya, esdevenint president de la Fédération Pyrénéenne de Ski. A més, durant l’expedició del Karakoram establí un rècord d’alçada a l’esquiar a 6700 m. Publicà els llibres Entraînament Sportif a l’Alpinisme, Manuel d’alpinisme i Manuel de Camping. Després de la seva mort i, a partir de les notes que prenia a les excursions, s’editaren els famosos Carnets de Jean Arlaud. El pic de Jean Arlaud o del Puerto de Oô (3065 m), al costat del Gourgs Blancs, on va morir per un accident de muntanya, el collado de Jean Arlaud al Posets i diferents vies o corredors com els d’Arlaud al Posets i Arlaud-Souriac a la Punta Chausenque ens el recorden.