dijous, 7 de març del 2013

Belsazar Hacquet, a la muntanya millor anar a peu


L’any 1787 Horace-Bénédict de Saussure assolí el cim del Mont Blanc, just un any després de la primera ascensió, que protagonitzaren Jacques Balmat i Michel Paccard. Aquest fet tingué tanta repercussió que de seguida se succeïren, en diferents llocs d’Europa, iniciatives per pujar les muntanyes més emblemàtiques. Un exemple seria les expedicions al Grossglockner (3798 m), que el cardenal Franz Xaver von Salm-Reifferscheidt finançà entre el 1799 i el 1806. En aquest cas, a més, també hi influí el llibre que Belsazar Hacquet publicà el 1783, on afirmava que ningú hi havia pujat, però, que era assolible. En aquesta obra, que va ser el fruit de les exploracions que realitzà entre 1779 i 1781 pels territoris compresos entre el Triglav i el Grossglockner, va incloure, com en molts dels seus textos, il·lustracions i mapes molt interessants. El llibre de Hacquet i els escrits posteriors del bisbe de Linz, Sigismund von Hohenwart, van cridar l’atenció de von Salm, que arribà a la conclusió de que calia pujar el Grossglockner. El 1780, i després de varies temptatives, organitzà una expedició de 62 persones amb criats, camàlics, guies i fusters que habilitaren un camí per sobre de la neu, posaren cordes fixes en els llocs de més pendent i construïren dos refugis. Finalment, el 29 de juliol de 1800 cinc membres del grup assoliren el cim. Belsazar (o Balthasar o Balthazar) de la Motte Hacquet (Le Conquet 1739-Viena 1815) fou un metge i naturalista d’origen francès, que realitzà importants contribucions en els camps de la geologia, la mineralogia, la botànica, la química i l’etnografia. Fou professor d’anatomia i cirurgia del lycée de Ljubljana (Eslovènia), d’història natural i medicina de les universitats de Lviv (Ucraïna) i Cracòvia, de la que també fou degà de la facultat de Medicina. Explorà una gran part dels Alps Julians, els Carpats i les Dolomites, anat sempre a peu, ja que considerava que era la millor manera de conèixer el territori. Publicà una trentena de llibres i més d’un centenar d’articles científics. La seva obra més important és la Oryctographia Carniolica, que és un treball sobre la geologia, la mineralogia i la botànica de les regions eslovenes de Carniola i Ístria. Destaquen també els seus estudis etnogràfics d’alguns pobles eslaus i els de la flora alpina de la regió de la Carniola. Se’l considera un pioner en el camp de la geomorfologia càrstica. A més, va descriure les diferencies entre la dolòmia i la roca calcària, anys abans que ho fes el propi Déodat de Dolomieu. Protagonitzà la ben coneguda anècdota, que portà de cap durant molt temps alguns botànics, al descriure una nova espècie de card amb flors, que anomenà Escabiosa trenta, que posteriorment ningú trobà, i que un segle més tard el botànic Anton Kerner von Marilaun demostrà que era un exemplar atípic de Cephalaria leucantha. El gènere botànic Hacquetia i diversos espècies hacquetti, com per exemple la planta Pedicularis hacquetti, ens el recorden.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada