dijous, 17 de novembre de 2011

Tita Piaz, en cas de perill millor encomanar-se al “diavolo”

La Ladínia és un territori situat al vessant occidental de les Dolomites on es parla el ladí, una llengua de la família reto-romànica. La Ladínia està formada per 5 valls, una de les quals és la val di Fassa (en ladí val de Fascia). A principis del segle XX molta gent d’aquesta vall creia que el millor escalador local de l’època s’havia venut l’ànima al diable a canvi d’un ungüent que l’ajudava a superar els passos més complicats. Alguns estaven tan convençuts que fins i tot es senyaven quan el veien. Giovanni Battista Piaz (Pera di Fassa, agregat del municipi de Pozza di Fassa, 1879-1948), conegut com Tita Piaz i tot sovint anomenat “il diavolo delle Dolomiti”, fou un dels escaladors i guies de muntanya més importants de la seva època. Es mantingué en primera línia durant 50 anys, obrint unes 50 noves vies de dificultat compresa entre el IV i el VI graus, sobretot al massís del Catinaccio, que es troba a la val di Fassa. Destaca, per exemple, l’ascensió que realitzà en solitari l’any 1900 a la Punta Emma per la fissura nord-est. Piaz començà a escalar a l’època en que s’introduïren els pitons com a element de seguretat. Anys més tard, però, l’ús dels pitons donà lloc a forts debats entre els partidaris de la seva utilització, com Hans Dülfer i el propi Piaz, i els detractors, com Paul Preuss. Piaz fou un personatge llegendari, de fermes conviccions d’esquerra, que abominava de tot el que tingués a veure amb imposicions i jerarquies socials, fins i tot amb els seus clients. Així, per exemple, en certa ocasió li digué al rei Albert I de Bèlgica que era republicà; o bé a un capellà, que durant el descens d’una agulla estava molt espantat, li recomanà que si volia tornar a casa encomanés la seva ànima a Tita Piaz enlloc de a Déu. Fou autor d’alguns llibres de muntanya com, per exemple, “Mezzo secolo d'alpinismo” o “A tu per tu con le crode”. La Torre Piaz (2690 m), que és una de les Torres de Vajolet del massís del Catinaccio, ens el recorda. 

Excursionisme, volum 365, pàgina 32, any 2012

diumenge, 18 de setembre de 2011

Hugh Thomas Munro, el “Munrobagger” que per ben poc no arribà a “Munroist”


En funció de la seva altitud les muntanyes d’Escòcia es classifiquen en Donalds (menys de 2000 peus; on 1 peu = 0.3048 m), Grahams (entre 2000 i 2499 peus), Corbetts (entre 2500 i 3000 peus) i Munros (més de 3000 peus). Segons el “Scottish Mountaineering Club” (SMC) d’aquests últims n’hi ha un total de 283. En els ambients excursionistes escocesos s’anomena “Munrobagging” a l’activitat consistent en pujar Munros, “Munrobaggers” les persones que la practiquen i “Munroists” els que els han fet tots. Com es pot comprovar a la base de dades del SMC, actualment hi ha quasi 5000 “Munroists” registrats. Hugh Thomas Munro (Londres 1856-Tarascon, Provença, 1919) fou el quart baronet (títol hereditari britànic entre cavaller i baró) de Lindertis (territori situat a l’Est de les “Central Lowlands”). Descobrí la seva vocació pel muntanyisme als 17 anys durant una llarga estada a Stuttgart, des d’on tot sovint anà als Alps. Posteriorment, realitzà estudis d’Economia a Londres, i fou secretari del governador de Natal (Sudàfrica) en els temps de la primera guerra dels Boèrs. A la seva tornada a Escòcia s’encarregà de la gestió del patrimoni familiar, i s’introduí en el món de la política com a membre del Partit Conservador. El 1889 participà en la fundació del SMC, del que en fou president entre el 1894 i 1897. El seu caràcter metòdic, la seva afició a col•leccionar tot tipus d’objectes i la seva passió per la topografia animaren alguns membres del SMC a suggerir-li que fes una llista de les muntanyes de més de 3000 peus d’Escòcia. El setembre de 1891 publicà al SMC Journal l’article "Tables giving all the Scottish mountains exceeding 3,000 feet in height", on hi ha la llista de Munros que després de successives revisions ha donat lloc a l’actual. Curiosament Munro pujà tots els cims de la seva llista menys un. De ben segur que l’artritis severa que patia, i que l’obligà a deixar prematurament la pràctica del muntanyisme, en fou la causa. Els 283 Munros, els milers i milers de “Munrobaggers” que fan “Munrobagging” i els milers de “Munroists” ens el recorden.

Excursionisme, volum 365, pàgina 32, any 2011

dilluns, 13 de juny de 2011

Louis Robach, l’home de les 25571 dents


El 25 de gener de 1904 l’alpinista alemany Hugo Mylius i els guies suissos Alexander Tännler, Kaspar Maurer i Heinrich Zurflüh realitzaren la primera ascensió amb esquís al Mont Blanc. Al Pirineu l’esquí passà ràpidament de les beceroles a estar a un nivell semblant al que es practicava als Alps. Així, a finals de novembre de 1903 l’esportista i pioner de l’aviació Henri Sallenave adquirí els primers esquís que es veieren als Pirineus. Aquest els deixà provar al violoncel·lista Louis Falisse, que quedà tant entusiasmat amb el nou giny, que en comprà uns. Durant el desembre de 1903 Falisse realitzà un bon nombre d’excursions, entre les quals destaca la volta al Midi d’Ossau. L’ascensió del Mont Blanc animà Falisse a contactar amb alguns companys, que com ell s’havien iniciat en el món de l’esquí, proposant-los pujar l’Aneto. Així, doncs, el grup format pel propi Falisse, Louis Robach, Maurice Heïd i Charles Aubry assoliren el cim el 5 d’abril de 1904, fet que és considera com l’inici de l’esquí de muntanya al Pirineu. Posteriorment, tant Robach com Falisse protagonitzaren les primeres ascensions amb esquis al Mont Perdut i al Vignemale. Louis Robach (Besançon 1871, Montréjeau 1959) fou, com constava a les targetes de visita de la seva clínica dental, un astrònom, fotògraf, alpinista, viatger i “si calia” cirurgià dentista. Vegetarià estricte (a les excursions només menjava sucre i fruita) i de costums un xic extravagants (per exemple, comptà les 25571 dents que va extreure durant tota la seva carrera professional), fou una persona amb moltes inquietuds. Com astrònom aficionat feu notables aportacions, com la que realitzà el 1912, en que aprofitant un eclipsi de Sol, feu un conjunt de fotografies que demostraven que la Lluna està aplanada als pols. Pioner de la fotografia de muntanya, malgrat que el seu equip fotogràfic pesava uns 7 quilos, realitzà un total de 8000 plaques fotogràfiques, que són un testimoni excel·lent del Pirineisme de principis del segle XX. Com alpinista el 1906 realitzà la primera ascensió coneguda al Frondella Occidental (3001 m). A més de molts cims del Pirineu i alguns dels Andes, també pujà les muntanyes més significatives dels Alps com el Mont Blanc, el Cervino, la Barre des Ecrins i el Weisshorn. Una placa a la bretxa de Tucarroya en record de les 43 vegades que pujà el Mont Perdut i l’aresta Robach al Frondella Occidental ens el recorden. 

Excursionisme, volum 364, pàgina 32, any 2011
 

dimecres, 11 de maig de 2011

Platon de Tchihatcheff, veni, vidi i ... l’Aneto ... vici

Tal com explica Jean Escudier al llibre “l’Aneto i els seus homes”, un dia de juny de 1842 un jove rus recorria els carrers de Bagneres de Luchon, preguntant a tothom: Coneixeu el massís de la Maladeta ? Podríeu guiar-me fins al punt més alt ? Ningú, però, li respongué afirmativament. Sens dubte el record de la mort del guia Pierre Barrau, que va caure dins una esquerda de la glacera de la Maladeta a l’agost de 1824 (les seves restes aparegueren 107 anys després), encara era ben viu. Aquest fet feu que fins aquell moment ningú hagués pujat l’Aneto. El jove, però, no es desanimà, marxà a Luz, contractà uns guies i pujà, entre d’altres, el Vignemale i el Mont Perdut. A mitjans de juliol tornà a Luchon, i amb el comte Albert de Franqueville, organitzà una expedició per pujar l’Aneto amb els caçadors Bernard Arrazu (dit Ursule), Pierre Redonnet (anomenat Nate), i els guies Pierre Sanio i Jean Sors (de sobrenom Argarot). El 20 de juliol assoliren el cim seguint un llarg i espectacular recorregut que evitava la glacera. A més, quatre dies després el rus tornà a fer el cim, però aquest cop, per la glacera tot desafiant les pors derivades del record de Barrau. Platon Alexandrovich Tchihatcheff (o Chikhachev o Чихачёв) (Palau de Gátxina, Sant Petesburg 1812-Versailles 1892) fou un viatger i geògraf rus, germà del conegut naturalista Pyotr Chikhachev. De ben jove ingressà a l’exèrcit, i lluità als setges de Silistra i Shumla (Bulgària) en el context de la guerra russo-turca de 1828-1829. Després participà en la invasió de Polònia de 1831, que es produí com a resposta de Rússia a la no acceptació per part dels polonesos del tsar Nicolàs I com a rei del seu país. Descobrí la seva autèntica vocació tot llegint els escrits del gran naturalista Alexander von Humboldt. Així, el 1833 deixà l’exèrcit, viatjà per Europa i el 1835 emprengué una exploració de 3 anys pel continent americà, començant al Canadà i acabant a l’Argentina, buscant, a més, una via per anar del Pacífic al Atlàntic travessant els Andes. Entre 1839 i 1840 participà en l’accidentada expedició russa al khanat de Khivà (actual Uzbekistan), en la que realitzà un estudi geogràfic de les mítiques valls del Iaxarte (Sirdarià) i l’Oxus (Amudarià), suportant diferències de temperatura entre l’estiu i el hivern de fins a 80 graus. L’agulla de Tchihatcheff (3052 m) a la cresta de Llosàs i un retrat que realitzà el pintor Paul J. A. Baudry, que es conserva al museu del Hermitage de Sant Petesburg, ens el recorda. Entre els molts escrits que publicà destaquen “Un viatge a través de les Pampes de Buenos Aires” i “Ascension au pic de Néthou”.

Excursionisme, volum 363, pàgina 32, any 2011

divendres, 18 de març de 2011

Toussaint Lézat, sempre cal tenir un bon pla

A la sala Gourdon-Lézat, dedicada a la història del Pirineisme, del museu del “Pays de Luchon” de Bagnères de Luchon s’exposa l’anomenat pla Lézat. Aquest és un mapa en relleu de 5.75 m de llarg per 2.5 m d’ample, i en determinats punts de fins gairebé 70 cm d’alçada, que representa la part dels Pirineus Centrals que envolten Luchon a una escala 1:10000 per la planimetria i 1:5000 pel relleu. Toussaint Lézat (Thil, Alta Garona, 1804-1884), que fou un enginyer civil que treballà com a geòmetra del cadastre de França, realitzà aquest mapa entre 1847 i 1855. Per fer-lo el dividí en 16 trossos, cadascun dels quals era transportat pels seus guies a llocs amb bona panoràmica, com colls o muntanyes, on els modelava. El pla fou exposat amb gran èxit de públic a diferents exposicions, i posteriorment fou traslladat al balneari de Luchon, on solia ser consultat pels pirineistes i turistes de l’època. El 1844, dos anys després de la primera i segones ascensions a l’Aneto, realitzà la tercera, pujant almenys un total de set vegades. De fet, fou ell qui establí la ruta normal d’ascensió i qui feu portar al cim el primer llibre de registre. El 1850 fundà la “Compagnie des Guides de la Maladeta”, antecessora de l’actual “Compagnie des Guides de Luchon”, els membres de la qual seleccionava formulant tot un seguit de preguntes bàsiques, amb les que avaluava, per exemple, si coneixien els camins, si sabien els noms dels llocs, si prenien prous precaucions en recorreguts delicats, etc. Realitzà, entre d’altres, les primeres ascensions als pics de Crabioules (3118 m), Lézat (3107 m), Boum (3006 m) i el Pico del Medio (3346 m). Fou el protagonista de la coneguda anècdota, citada en moltes guies de muntanya del segle XIX, de la troballa d’un rosari i unes restes humanes a la tuca de Salvaguardia (2738 m), que més tard identificà com les d’una monja que mig segle abans havia mort quan volia passar a Espanya pel port de Benasque, tot fugint del “Règim del Terror”. Fou autor, junt amb Ernest Lambron, del cèlebre llibre “Les Pyrénées et les Eaux Thermales Sulfurées de Bagnères de Luchon”. El pic, les agulles i la bretxa de Lézat a cavall de les valls de Lis i Oô ens el recorden. 

Excursionisme, volum 362, pàgina 32, any 2011

dilluns, 17 de gener de 2011

Paula Wiesinger, pujant s’arriba al sisè

El trofeu Mezzalama és una prova d’esquí de muntanya per equips que se celebra un cop cada dos anys a les geleres del Monte Rosa. A l’edició de l’any 1935 el cineasta Mario Craveri hi filmà la pel•lícula Maratona Bianca, que venia a ser un reportatge de la cursa barrejada amb una mica de ficció. Al film es veu com un membre de l’equip del famós alpinista Giusto Gervasutti es lesiona i és substituït per l’esquiadora Paula Wiesinger, que es vesteix amb la roba militar del lesionat, tot amagant que era una dona, ja que a aquella època a la prova només hi podien participar els homes. Tanmateix, el parany es descobreix quan l’esquiadora passa per un control mèdic, i és desqualificada. Paula Wiesinger (Bolzano 1907 – Kastelruth, Seiser Alm, 2001) fou una escaladora i esquiadora tirolesa. Dona avançada al seu temps, fou una de les primeres en superar un sisè grau, fins i tot com a primera de cordada. Al final dels anys 1920 i principis dels 1930 realitzà nombroses escalades als Dolomites, quasi sempre amb la seva parella, l’escalador bavarès Hans Steger. Destaquen la “diretissima” a la paret Nord de la Cima Una (Dolomites de Sesto), la via Steger a la paret Est del Catinaccio, o també la via Steger a la Punta Emma (Catinaccio). A partir de 1931, i durant tres anys, Hans i Paula feren de guies del rei Albert I de Bèlgica, amb qui realitzaren aventurades ascensions per les Dolomites, Kaisergebirge, Karwendel, Dachstein, Alps Marítims o Suïssa. Fins i tot Hans assessorà el rei en la construcció d’un rocòdrom pel palau de Stuyvenberg a Brussel•les, que possiblement sigui el primer de la història. Paula també fou una pionera en el món de l’esquí femení. Entre 1931 i 1936 fou 15 vegades campiona d’Itàlia d‘esquí en diferents modalitats, proclamant-se, a més, campiona del món de la prova de descens de l’any 1932 a Cortina d’Ampezzo.

Excursionisme, volum 361, pàgina 32, any 2011