dimecres, 17 de novembre del 2010

Vitaly Abalakov, l’amic dels friends

En el món de l’escalada en gel sovint s’utilitza l’abalakov, un enginyós sistema per fer assegurances, reunions o ràpels amb el que s’evita l’abandonament de material costós. Es tracta d’un pont de gel que s’efectua realitzant amb un cargol de gel dos forats que s’intersequen als seus extrems, tot formant un canal en forma de “V”. Posteriorment, i amb l’ajut d’un ganxo, es passa un cordino al que finalment se li fa un nus. Vitaly Mijáilovich Abalakov (Yeniséisk 1906 – Moscou 1986) fou un alpinista i enginyer d’origen siberià considerat per molts el pare de l’escalada a l’antiga Unió Soviètica. Era germà del escultor i alpinista Evgeniy Abalakov que realitzà la primera ascensió al Ismail Samani (abans pic Comunisme, 7495 m) a la serralada del Pamir. Durant molts anys Vitaly fou director d’un important laboratori de recerca i desenvolupament d’equipament esportiu, on creà un gran nombre de nous aparells. En el camp de l’escalada i l’alpinisme, a més de l’abalakov, inventà encastadors, claus, cargols i ganxos de gel, grampons de titani i autobloquejadors. De fet, els “friends” creats pels escaladors americans Greg Lowe l’any 1973 i Ray Jardine el 1978 s’inspiraven en un encastador de lleves inventat anys abans per Abalakov. També ideà tècniques de control del rendiment esportiu com, per exemple, l’anomenat test d’Abalakov per mesurar la força de les cames en els salts, que s’utilitza en esports com el bàsquet. D’entre les seves ascensions destaquen les primeres absolutes a muntanyes del Caucas, com les cares nord del Dykh-Tau (5205 m) i del Ullu-Tau (4207 m), o la cresta que uneix els pics de Gestola (4860 m) i el Skhara (5183 m) a la paret del Bezengi. També realitzà primeres a cims d’altres zones com la nord del Ibn Sina (abans pic Lenin, 7134 m) al Pamir o el Jengish Chokusu (o pic Pobeda 7439 m) a la serralada del Tian Shan. Malgrat que a l’any 1936 se li hagué d’amputar part d’un peu, com a resultat de les greus congelacions que sofrí durant l’ascens al pic de Khan Tengri (7010 m) al Tian Shan, adaptà la seva forma d’escalar a aquesta discapacitat, i es mantingué actiu liderant expedicions i exercint, a més, d’instructor de muntanya. Escrigué diversos manuals d’escalada i llibres de temàtica alpinística.

Excursionisme, volum 360, pàgina 32, any 2011

dilluns, 20 de setembre del 2010

De Saussure, o com fer el Mont Blanc pujant les escales de casa

L’any 1760 el prestigiós naturalista Albrecht von Haller suggerí al jove de Saussure que anés a Chamonix a herboritzar pels voltants de la muntanya del Brévent. De Saussure hi anà, contemplà el Mont Blanc (que solia veure des de casa seva) i quedà tan fascinat que prometé donar una recompensa a qui trobés una via d’ascensió. Tanmateix, hagué de passar més d’un quart de segle perquè algú hi pugés: el 8 d’agost de 1786 ho feren Michel Gabriel Paccard i Jacques Balmat. El 3 d’agost de 1787 de Saussure i el seu ajuda de cambra Têtu, junt amb una nombrós grup de camàlics i guies (un d’ells el propi Balmat, que ja havia cobrat la recompensa), assoliren el cim. Pel testimoni del biòleg Charles Bonnet, oncle de de Saussure, se sap que aquest s’entrenà durant tot l’any pujant les escales de casa seva 8 o 9 vegades al dia. L’expedició romangué 4 hores i mitja dalt del cim, temps en el que de Saussure realitzà experiments com: bullir aigua, determinar el grau d’humitat, quantificar el blau del cel i mesurar l’altura (que estimà en 4775 m, uns 30 metres menys que el valor real). Horace-Bénédict de Saussure (Conches, prop de Ginebra, 1740-Conches, 1799) fou un naturalista suís de l’època de la Il•lustració i professor de l’Acadèmia de Ginebra, que feu importants aportacions en els camps de la Botànica, la Geologia, la Meteorologia i l’Electricitat. Entre 1779 i 1796 publicà els 4 volums dels cèlebres “Voyages dans les Alpes”, que és a la vegada un recull d’excursions i d’observacions científiques. Inventà un gran nombre d’instruments científics, entre els que destaca l’higròmetre de cabell. Va recórrer moltes de les valls alpines, i se’l considera l’inspirador dels “tours” del Mont Blanc i del Monte Rosa. L’estada de 17 dies a l’estiu de 1788 al col du Géant (3365 m), on realitzà una gran varietat d’experiments, reflecteix la seva visió de l’Alpinisme com una activitat amb finalitat científica, en que la muntanya és el gran laboratori de la Natura. El monument a Chamonix, el gènere “Saussurea” amb més de 300 especies de plantes i l’agregat mineral “Saussurita” ens recorden a qui per molts fou el pare de l’Alpinisme.

Excursionisme, volum 359, pàgina 32, any 2010

dimarts, 11 de maig del 2010

John Ball, o per què hi ha revistes de muntanya

El 22 de desembre de 1857 un grup de dotze persones es reuniren a l’hotel Ashley de Londres per fundar l’Alpine Club (AC), que es considera com el primer club de muntanya de la història. Som a l’edat d’or de l’alpinisme, llavors liderat pels muntanyencs britànics, que fins aquell moment feien ascensions sense cap estructura que els aglutinés. L’AC va néixer pel desig d’alguns d’ells de crear una entitat que els permetés reunir-se per intercanviar informació sobre ascensions realitzades i preparar-ne de noves. El primer president fou el naturalista i polític irlandès John Ball, que ocupà el càrrec des del 1857 fins el 1860. John Ball (Dublín, 1818 – Londres, 1889) començà la seva carrera política el 1846, essent parlamentari de la Cambra dels Comuns (1852-1857) i Subsecretari d’Estat per les Colònies (1855-1857). Durant aquest període impulsà o donà suport a iniciatives de caràcter científic, com per exemple, l’expedició que John Palliser realitzà als llavors inexplorats territoris de l’Oest del Canadà, o la campanya de catalogació de la flora de les diferents colònies de l’Imperi Britànic. Essent president de l’AC fou editor de la revista “Peaks, Passes and Glaciers” que fou el preludi de l’actual “Alpine Journal”, i per tant la primera revista de muntanya de la història. Entre 1863 i 1868 publicà els diferents volums de la prestigiosa “Alpine Guide”, on es descriuen excursions a zones llavors desconegudes com els Alps del Delfinat, de Graies, de Llombardia, d’Austria o Dolomites. Just al volum dedicat a les Dolomites narra la seva ascensió al Monte Pelmo (3168 m), que es considera com la primera “escalada” a les Dolomites. Com a naturalista feu importants campanyes a l’Atlas del Marroc (1871) i a Sud Amèrica (1882), en les que catalogà un gran nombre d’espècies vegetals (per aquest motiu és autor botànic). També feu contribucions a la Meteorologia, la Geografia i la Geologia. La Serra, el Pas i el Pic de Ball (3311 m) a les Muntanyes Rocalloses, així com el Passo i la Cima di Ball (2783 m) a les Dolomites ens el recorden.

Excursionisme, número 356, pàgina 32, any 2010

dilluns, 25 de gener del 2010

Henri Brulle, seguint el comte per camins difícils

A les 5 de la tarda del 7 d’agost de 1889 el comte Russell prenia el te amb uns convidats a les coves Bellevue, que s’havia fet construir sota la gelera d’Ossoue. Els hostes: Célestin Passet, François Bernat-Salles, Roger de Monts, Jean Bazillac i Henri Brulle, que havien pujat el Vinhamala pel provocador i fascinant corredor de Gauba, li explicaven els detalls (com els més de 1300 esglaons tallats per Passet) d’una ascensió que trigaria 44 anys en ser repetida. El comte els suggerí de repetir l’aventura, però afegint encara més dificultat, tot pujant d’esquena... Aquella fou una època en que el Pirineisme clàssic, que simbolitzava el propi Russell, estava donant pas a una altra concepció en que prevalia la dificultat. La figura més rellevant fou el notari Jean Jacques Henri Brulle (Liborna, 1854 – Chamonix, 1936), que feu cordada primer amb Bazillac i de Monts, després amb René d’Astorg i finalment amb el seu fill Roger Brulle, utilitzant sempre els serveis de grans guies com Célestin Passet o Germain Castagné. D’entre les 274 ascensions que anotà al seu diari, n’hi ha 88 primeres, podent destacar les dels corredors del Clot de la Hount i de Gauba al Vinhamala, la cara nord del Taillón o el Petit Vinhamala per la via dels sèracs. Brulle era un caminador infatigable: així, el 1882 anà del Tempestats al pic d’Alba en una sola jornada, i el 1891 pujà el Monte Perdido i el Vinhamala en 17 hores. Escalà per múltiples vies els diferents pics del circ de Gavàrnia des dels Astazus fins els Gabietos. Explorà el Pallars Sobirà, l’Alta Ribagorça i la Vall d’Aran, fent les primeres de l’Encantat Petit i el Comaloforno. Feu meritòries ascensions als Alps, destacant la Meije, el Cervino o el Petit Dru, on aprengué les tècniques de l’us de la corda i el piolet curt (el seu era el cèlebre Fleur de Gaube). Arran de la mort del seu fill a la Primera Guerra Mundial deixà la muntanya durant uns 20 anys. Tornà, però cap el 1930, i essent octogenari pujà varies vegades el Mont Blanc. El pic Central de la Cascada o pic Brulle (3106 m) i el Bassiero Occidental (2903 m) o punta Brulle ens el recorden.

Excursionisme, número 355, pàgina 32, any 2010