Friedrich Parrot: De la Maladeta a la Lluna passant pel Mont Ararat

Al massís del Monte Rosa, just davant del coll de Lys, i fent triangle amb la Punta Dufour i els Lyskamm, s’alça la Punta Parrot o Parrotspitze (4436 m), en record de Johann Jacob Friedrich Wilhelm Parrot (Karlsruhe, Alemanya 1791-Tartu, Estònia 1841). Parrot fou un naturalista (professor de la Universitat de Tartu) d’origen franc-alemany, la família del qual s’establí a Estònia, llavors pertanyent a l’imperi rus. El 1811 va participar en una expedició organitzada pel geòleg von Engelhardt al Caucas, en que va mesurar la diferència de nivells entre els mars Caspi i Negre. Després d’uns anys en que exercí de cirurgià de l’exèrcit rus, llavors en guerra amb les forces napoleòniques, el 1816 va intentar pujar el Monte Rosa, assolint una cota superior als 3900 m. L’estiu de 1817 travessà els Pirineus en 7 setmanes per estudiar la vegetació i l’estat de les geleres, i mesurar la diferència entre els nivells de l’oceà Atlàntic i el mar Mediterrani. A més Parrot pujà el Midi d’Ossau, el Mont Perdut i va fer la primera ascensió coneguda al cim de la Maladeta (3308 m) junt amb el guia Pierre Barrau, que 7 anys després desapareixeria en una esquerda de la gelera de la Maladeta. El 27 de setembre de 1829 Parrot va fer realitat el seu somni de pujar el Mont Ararat (5165 m), on alguns situen les restes de l’Arca de Noé, i que el deixà fascinat 18 anys abans durant una ascensió no reeixida al Mont Kasbek (5047 m). Malgrat que al Pirineu no hi ha cap topònim que ens recordi la seva figura, si que hi és als Alps (Parrotspitze), al Mont Ararat (gelera de Parrot), al món de la botànica (la Parrotia Persica és el nom científic de l’arbre de ferro), i fins i tot a la Lluna (un crater de 70 km de diàmetre situat a les coordenades 14.5 S, 3.3 E).

Excursionisme, número 340, pagina 32, any 2007

Norbert Casteret: una vida subterrània

Pel camí que va de Goriz a la Bretxa de Roland, prop del Casco (3006 m) i sota el pic Anònim (o Punta Os Crabineros, 2773 m) es troba la gruta glaçada de Casteret (2665 m) o Espluca Negra (en aragonès). Es tracta d’una cova amb un llac glaçat, cascades i columnes de gel que Norbert Casteret (Saint Martory, Alta Garona 1897-Tolosa 1987) va explorar amb la seva dona Élisabeth el juny de 1926. El 1950 tornà amb les seves filles i a més trobà prop del Collado de los Sarrios les no tant conegudes coves dels Isards. Per molts Norbert Casteret és el pare de l’espeleologia moderna. Atleta complet, home amb una formació sòlida en prehistòria i geologia, va explorar nombroses grutes com les de la Cigalère, Esparros i la Henne Morte, avencs com el de Martel, i va participar en exploracions de gran volada com la del conjunt de coves i avencs de la Pierre Saint Martin. En algunes grutes va trobar estàtues, pintures i gravats rupestres com, per exemple, a les de Montespan i Labastide. Entre 1928 i 1931 va fer un rigorós estudi per demostrar que l’aigua del riu Garona prové de la gelera de l’Aneto. Per fer la prova definitiva llençà 60 quilos d’una substància colorant (fluoresceïna) a l’aigua del Forau dels Aigualluts, que va ressorgir amb un intensa coloració verda als Uelhs de Joèu, i no a la conca del riu Ésera com es creia a aquella època. Durant la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb la resistència francesa suggerint llocs on trobar mines de pólvora o coves on amagar material de guerra o documents confidencials. Casteret també va ser un gran naturalista, destacant els seus estudis sobre les rates-pinyades. A més va fer una gran tasca de divulgació de les seves troballes publicant una trentena de llibres i donant nombroses conferències.

Excursionisme, número 339, pagina 32, any 2007

Déodat de Dolomieu, el cavaller efervescent

Entre els mesos d’agost i octubre de 1789 Déodat de Dolomieu va fer un estudi geològic de la serralada alpina de les Dolomites. Prop del pas de Brenner recollí unes pedres que li van semblar diferents del tipus de roca calcària llavors coneguda. Les analitzà i el juliol de 1791 va publicar l’article “pedres calcàries molt poc efervescents als àcids” a la revista Journal de Physique. Més tard envià unes mostres al fill d’Horace Bénédict de Sausurre, el químic Nicolas Théodore, que en un article publicat el març de 1792 a la mateixa revista, suggerí anomenar dolòmia el tipus de pedra descobert per Dolomieu. Dieudonné-Silvain-Guy-Tancrède (Déodat) de Gratet de Dolomieu (castell de Dolomieu, Isère, 1750 - castell de Châteauneuf, Saône et Loire, 1801) feu importants contribucions al món de la geologia com a mineralogista (teoritzà sobre l’origen del basalt i descobrí nous minerals), vulcanòleg (entre d’altres explorà els volcans Etna, Vesubi, Stromboli i Vulcano), sismòleg (analitzà els efectes i les causes del terratrèmol de 1783 a Calàbria). Home amb una vida dilatada, ocupà càrrecs importants dins l’ordre dels Cavallers de Malta. En un principi simpatitzà amb les idees de la Revolució Francesa, tanmateix posteriorment es va desdir com a resultat dels excessos del Règim del Terror. Fou un dels científics que va anar a la campanya d’Egipte liderada per Napoleó. Durant el viatge de tornada el seu vaixell va ser capturat al sud d’Itàlia, i fou confinat a una presó de Messina, essent alliberat 21 mesos més tard per exprés desig de Napoléo (Tractat de Florència de 1801). Fou director del Museu d’Història Natural i professor de l’Escola de Mines de Paris, on tingué com alumne Pierre Louis Cordier, que el 1802 va fer un intent no reeixit de pujar la Maladeta (el pic 3254 m i la torre Cordier 3050 m ens ho recorden).

Excursionisme, número 341, pagina 32, any 2007

Lady Lister, o quan la veritat s’acaba imposant

Al massís de Vinhamala, entre els pics de Cerbillona (3247 m) i Central (3235 m), es troba el coll de lady Lister (3200 m), lloc per on el 7 d’agost de 1838 va passar Anne Lister junt amb els guies Henri Cazaux, Jean Pierre Charles i Jean Pierre Sanjou en la primera ascensió oficial a la Pica Longa (3298 m). Quatre dies després Henri Cazaux també guià Joseph Ney, príncep de la Moskowa i fill del mariscal Michel Ney, al que Napoleó concedí el títol de príncep arran de la batalla del riu Moskowa (1812). Pel que sembla, Cazaux va amagar Ney l’èxit de Lister, de manera que als pocs dies va sortir publicat a la premsa que l’ascensió del príncep era la primera. La notícia va arribar a oïdes de Lister, que va fer redactar Cazaux una declaració jurada al seu favor. Malgrat tot, durant més de 100 anys es va creure que Ney havia estat el primer. Sens dubte va tenir molt a veure el seu relat publicat el setembre de 1838 a la revista Deux Mondes. Anne Lister (1791 Halifax, Anglaterra-1840 Kutaisi, Georgia) fou terratinent de la propietat rural de Shibden Hall, que heretà del seu oncle James. Des de 1806 fins la seva mort va escriure un diari personal (27 volums), que és un bon reflex de la societat anglesa de principis del segle XIX. La part de diari que darrerament ha cridat més l’atenció és la que, en un llenguatge encriptat, explica les relacions afectives amb les seves amants. El 1967, mentre realitzava una tesi doctoral sobre la part del diari on Anne descriu els seus viatges, Vivien Ingham va descobrir la veritable història sobre la primera ascensió al Vinhamala, i publicà un article a l’Alpine Journal (novembre de 1968) on es posaven les coses al seu lloc. També es va divulgar que Lister fou la primera dona a pujar el Mont Perdut (24 d’agost de 1830). Anne va morir com a conseqüència d’unes febres que va contreure en el transcurs d’un viatge per Rússia i el Caucas, on tenia la intenció de pujar el Mont Ararat.

Excursionisme, número 345, pagina 32, any 2008

Julius Kugy, o com esdevenir alpinista tot buscant una flor

El prestigiós botànic Muzio de Tommasini (1794-1879) solia contar als seus alumnes la curiosa història d’una espècie vegetal que havia desaparegut misteriosament. En síntesi els hi explicava que l’any 1782, prop de la població de Trenta, el científic Belsazar Hacquet (1739-1815) va trobar i descriure una nova espècie de card amb flors que va anomenar Escabiosa Trenta, i que posteriorment ningú havia retrobat. Aquest enigma va animar Julius Kugy, un dels deixebles de Tommasini, a buscar-la durant molts anys endebades. El misteri, però, fou desvetllat pel botànic Anton Kerner von Marilaun (1831-1898) que demostrà que en realitat el que Hacquet havia collit era un exemplar atípic de Cephalaria leucantha. Julius Kugy (Gorizia 1858 – Trieste 1944) fou un escriptor, alpinista i botànic d’origen eslovè que centrà la seva tasca muntanyenca als Alps Julians. Destaquen les seves ascensions, sempre fetes amb guies locals, a cims mítics com el Skrlatica (1880 i 1887), el Triglav (1881), el Prisojnik (1890), el Jôf di Montasio (1902), el Jôf Fuart (1905), etc. També feu importants ascensions per les zones del Monte Rosa, Matterhorn, Mont Blanc, Berner Oberland, Ecrins, i Dolomites amb guies tan prestigiosos com Alexander Burgener o Daniel Maquinaz. Durant les cruents batalles del riu Isonzo (Primera Guerra Mundial) els seus coneixements foren molt útils a l’exèrcit austríac. D’entre els seus llibres, que es consideren com a paradigmes de la literatura de muntanya, destaquen els títols “De la vida d’un alpinista”, “els Alps Julians en les seves imatges” o “Triglav, 500 anys d’història”. Conjuntament amb Albert Bois de Chesne impulsà la construcció del Jardí Botànic Alpí “Juliana” de Trenta, on es poden trobar moltes espècies de flora dels Alps Julians.

Excursionisme, número 349, pagina 32, any 2009

Pere Gabarró, escac al camí del port de Sotllo

Un dia de juliol de 1932 el doctor Pere Gabarró sortí “tot sol, i a punta de dia, de la cabana de Boet” amb la intenció de pujar la Pica d’Estats per un camí diferent del clàssic del port de Sotllo. Arribat a l’estany d’Estats dirigí les seves passes cap a un collet situat a l’Est, continuà fins l’Estanyet de la Conca Gelada, assolí la carena pel port de Riufred, passà prop del pic Rodó de Canalbona (3005 m), pujà la Punta Oriental (o Punta Gabarró, 3114 m) i finalment arribà a la Pica (3143 m). Havia trobat un camí, actualment conegut com via Gabarró, “que sense sortir de Catalunya no presentava grans dificultats ni provocava esgarrifances”. Pere Gabarró i Garcia (Igualada 1899 - Barcelona 1980) fou un dels introductors de la cirurgia plàstica a Catalunya. Durant la Guerra Civil feu nombroses intervencions quirúrgiques al bàndol republicà. El 1939 s’exilià a la Gran Bretanya, on treballà amb Sir Harold Gillies, un dels “pares” de la cirurgia plàstica. El 1942 ocupà el càrrec de cap del servei de cirurgia plàstica de dos importants centres mèdics de Manchester: el Baguley Emergency Hospital i el Cancer Christie Hospital, on va fer centenars d’operacions a cremats, ferits, mutilats de guerra i malalts de càncer, i on ideà la tècnica d’empelt de teixits anomenada empelt en tauler d’escacs. El 1947 tornà a Barcelona, on treballà en el servei de cirurgia de l’hospital de Sant Pau. Entre 1961 i 1965 fou president de la Societat Catalana de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica. Estigué molt vinculat a l’escoltisme i l’excursionisme, essent president de l’Agrupació Excursionista Icària entre 1928 i 1931. Publicà llibres i articles de medicina, i per la seva relació amb l’excursionisme, destaca el petit manual de primers auxilis en dos volums “Com cal auxiliar un ferit” (1930 i 1931). També publicà ressenyes de viatges i excursions, sobresortint les de la Pica d’Estats, de la que fou un gran coneixedor.

Excursionisme, número 347, pagina 32, any 2008

Loránd Eötvös, del Principi d’Equivalència als pous de petroli

Cap el 1590 Galileu Galiei deduí que en absència de fregament tots els objectes, com per exemple una ploma o una pedra, cauen amb la mateixa acceleració. Aquest fet és conseqüència del Principi d’Equivalència que afirma que les masses inercial i gravitatòria de qualsevol objecte són iguals. Pels volts de 1885 i durant 30 anys Loránd Eötvös modificà i inventà un gran nombre d’instruments (com la balança d’Eötvös), que el feren concloure amb una resolució insòlita per l’època que el Principi d’Equivalència era cert. Tan gran fou l’impacte d’aquest resultat que el propi Albert Einstein el va prendre com a base per elaborar la Teoria de la Relativitat General. A part d’aquest important treball, el físic hongarès i professor a la Universitat de Budapest Vásárosnaményi Báro Eötvös Loránd, o senzillament el baró Loránd Eötvös (Buda 1848 – Budapest 1919), fou un dels fundadors de la Geofísica moderna, tant per les seves mesures de la força gravitatòria com del camp magnètic terrestre. A més, durant bastants anys la balança d’Eötvös s’utilitzà per buscar petroli i gas natural. També feu importants treballs en el camp de l’estat líquid (llei d’Eötvös de la tensió superficial). Una de les seves aficions fou l’escalada, realitzant nombroses primeres ascensions als Dolomites, concretament a les zones del Monte Cristallo (Vecio del Forame, Cristallo NO), Sesto (Croda dei Rondoi, Croda Rossa di Sesto, Cima Una, Cima Bulla Nord) i el grup Cadini, generalment amb el mític guia Michel Innerkofler (1848-1888), a l’època d’or de l’exploració del massís. La segona agulla més alta del grup del Cadini s’anomena Cima Eötvös (2837 m), i el pas que hi ha al sud de la Croda da Lago s’anomena Forcella Eötvös. Sovint feu ascensions amb les seves filles Loranda i Ilona (pioneres en el món de l’escalada femenina), que el 1901 obriren amb el guia Antonio Dimai la clàssica via Eötvös-Dimai a la cara sud de la Tofana di Rozes (3225 m).

Excursionisme, número 344, pagina 33, any 2008

El comte de Saint Saud, el cartògraf meridional

Si pugeu al port de Gias per la per la vall d’Estós a l’esquerra tindreu els pics de Clarabide i Gias, i a la vostra dreta el dominant Gourgs Blancs i els seus satèl·lits la Torre Armengaud, el pic de Jean Arlaud i la punta de Lourde Rocheblave. Si mireu en direcció Nord veureu dos cims més: el Camboué i el de Saint Saud (3003 m). Jean Marie Hippolyte Aymar d’Arlot, comte de Saint Saud (Coulonges sur l'Autize 1853 - Bordeaux 1951), fou un cartògraf de l’època en que es confeccionaren els primers mapes detallats dels Pirineus. Fou justament el gran geògraf Franz Schrader, qui el posà en contacte amb el coronel i prestigiós cartògraf Ferdinand Prudent. En aquells moments Prudent treballava en un mapa de la frontera franc-espanyola, i necessitava col·laboradors que li subministressin informació de la part meridional. Com els militars no es podien endinsar en territori espanyol, Prudent demanà col·laboració a socis del Club Alpí Francès. Així fou com entre 1879 i 1890 Saint Saud feu innombrables ascensions a diferents punts dels Pirineu navarrès, aragonès i català. Fruit d’aquest treball el 1892 Prudent i Saint Saud presentaren l’obra “Contribution à la carte des Pyrénées espagnoles”, un conjunt de 6 mapes escala 1:200000. D’altra banda, el 1881, en el transcurs d’un viatge a Ribadesella, Saint Saud descobrí els Picos d’Europa. Quedà tant impressionant per aquell massís, en aquella època poc conegut, que decidí estudiar-ho a fons. Així, durant els períodes: 1890-1893 i 1906-1908 feu diferents campanyes topogràfiques. La més fructífera fou la de 1892, quan junt amb Juan Suarez, François Bernat Salles i Paul Labrouche, pujaren el punt més alt del massís, la Torre de Cerredo (2648 m). Com a resultat d’aquests estudis el 1922 publicà junt amb Labrouche la seva obra més important: Monographie des Picos de Europe.

Excursionisme, número 350, pagina 32, any 2009

John Tyndall, o perquè el cel és blau

Els que pugin el Cerví o Matterhorn (4478 m) per l’aresta del Lleó passaran en primer lloc pel pic Tyndall (4241 m), en record de John Tyndall (Leighlinbridge, Irlanda, 1820 - Hindhead, Anglaterra, 1893) que assolí aquesta cota el juliol de 1862 junt amb els guies Jean Antoine Carrel i Johann Joseph Bennen, tres anys abans de la primera (Edward Whymper) i segona (Carrel) ascensions. El 1868, junt amb els guies Jean Joseph i Jean Pierre Maquignaz, pujà el Cerví per l’aresta del Lleó i el baixà per la Hörnli. Tanmateix Tyndall és conegut per ser el primer en pujar el Weisshorn (4505 m), un dels cims més espectaculars dels Alps, l’agost de 1861 amb els guies Johann Joseph Bennen i Ulrich Wenger. Tyndall fou un dels físics més brillants i multidisciplinars de la segona meitat del segle XIX. Destaquen els treballs en el camp de la meteorologia sobre la capacitat dels gasos per absorbir la calor, i que provaven que el vapor d’aigua és el principal regulador de la temperatura terrestre. També realitzà estudis sobre la dispersió de la llum en líquids i gasos, descobrint l’anomenat efecte Tyndall i explicant perquè el cel és blau. En el camp de la microbiologia realitzà experiments de gran rellevància, on utilitzà una nova tècnica d’esterilització (tindalització), que demostraven definitivament que la teoria de la generació espontània era incorrecta, i donant per tant la raó a Louis Pasteur. També foren importants els estudis sobre el moviment de les geleres, el diamagnetisme, la propagació del só i la reflexió total interna. A més Tyndall fou un gran divulgador de la ciència, així les seves lliçons magistrals a la Royal Institution of Great Britain van ser tan o més famoses que les del propi Michael Faraday. Publicà nombrosos tractats i articles científics, a més del llibre “Hours of exercise in the Alps”.

Excursionisme, número 342, pagina 33, any 2008

Paul Güssfeldt, o com quasi pujar l’Aconcagua amb una sabata i una espardenya

El febrer de 1883 els arriers xilens Gilberto Salazar i Vicente Pereira acompanyaren el científic Paul Güssfeldt en el seu intent d’ascensió al mític “Akon Cahuak”, el Sentinella de Pedra dels quítxues. Malauradament el material que portaven no era adequat per fer front al fort vent i les baixes temperatures imperants a aquelles alçades. Tant fou així que a Vicente se li van congelar els peus; malgrat tot, Gilberto i Güssfeldt van continuar l’ascensió un dia més fins arribar a la cota 6560 m, on una forta tempesta els va obligar a abandonar. Encara que no va assolir els desitjats 6962 m, Güssfeldt intuí la via normal d’ascensió, que va ser la que, en gran part, van seguir 14 anys més tard Matthias Zurbriggen i d’altres components de l’expedició liderada per Edward Fitzgerald. Paul Güssfeldt (o Güßfeldt, Berlin 1840 – Berlin 1920) fou un geòleg i explorador que participà en les expedicions naturalistes alemanyes de l’any 1873 a la costa de Loango (Àfrica Equatorial) i a la de 1876 al desert d’Aràbia (és l’època d’or dels grans exploradors com David Livingstone). De la seva activitat alpinística es pot destacar la travessa integral del Piz Bernina (4049 m) de l’any 1878 per la Biancograt, l’ascensió del 1881 a la Barre des Écrins (4101 m) per l’aresta NE amb el guia Alexander Burgener, amb el que el 1883 pujà el volcà Maipo (5264 m) durant la seva estada als Andes. El 1892 escalà el Mont Blanc (4807 m) pel corredor de Güssfeldt (a l’esperó de la Brenva). L’any 1893 amb el guia Emile Rey feu la travessa de l’aresta que va de l’Aiguille Blanche de Peuterey (la seva màxima elevació és la Pointe Güssfeldt 4112 m) fins el Mont Blanc. A l’Aconcagua també hi ha topònims que ens el recorden, com per exemple, el ventisquero (gelera) i la cúpula (5350 m) de Güsffeldt. 

Excursionisme, número 343, pagina 32, any 2008