dilluns, 23 de novembre de 2009

Annie Peck, a la muntanya millor pantalons que faldilles

El dia 26 de març de 1911 el New York Times informava que l’Acadèmia de Ciències havia donat la raó a Fanny Bullok Workman en la disputa que mantenia amb Annie Peck pel rècord d’alçada femení. El conflicte començà el 7 de setembre de 1908 quan Peck pujà el Huascarán Nord (6655 m) al que li assignà una alçada d’uns 7300 m, que era superior a la del Pinnacle Peak (6954 m), situat al massís del Nun Kun (Himalàia), que Workman feu el 1906. Fanny dubtà de l’afirmació de Peck i pagà 13000 $ a un equip de geòmetres, que li suggeriren els geògrafs Franz Schrader i Henri Vallot, perquè es traslladessin a la zona del Huascarán i calculessin l’alçada. Annie Smith Peck (Providence, Rhode Island 1850 – New York 1935) fou professora universitària de llengües clàssiques, conferenciant i escriptora. Malgrat que sempre li agradà la muntanya, fou a partir de 1885 quan veié el Cervino que es plantejà fer alpinisme. De fet hi pujà el 1895, essent la tercera dona en fer-ho. D’entre les ascensions més importants que feu destaquen el Mount Shasta (4322m, Califòrnia), els volcans mexicans Popocatepelt (5452 m) i el Citlatepelt o Orizaba (5610 m), els diferents intents no reeixits al Illampu (6485 m, Andes bolivians), però sobretot el Huascarán Nord, situat als Andes peruans i al que ningú havia pujat, i que assolí amb els guies Gabriel i Rudolf Taugwalder. Després d’aquesta ascensió reduí la seva activitat, encara que feu excursions fins els 82 anys. Dues anècdotes ens il·lustren que era poc donada als convencionalismes i ferma partidària de la igualtat entre sexes: per una banda sempre portava pantalons enlloc de faldilles, que eren incòmodes però “obligatòries” per les dones, i d’altra que dalt del Coropuna (6445 m, Andes peruans) deixà un banderí amb la inscripció “Votes for Women”. Publicà el llibre “A Search of the Apex of South America” on relatava les seves vivències alpinístiques andines i d’altres tres destinats a fomentar les relacions comercials entre Estats Units i Sudamèrica. El Huascarán Nord o “cumbre Ana Peck” ens la recorda.

Excursionisme, número 354, pagina 32, any 2010

dimecres, 16 de setembre de 2009

Vittorio Sella, el duc dels fotògrafs

El mític geògraf Claudi Ptolomeu situava les fonts del Nil a una serralada que anomenà Muntanyes de la Lluna. Durant molts segles, però, es posà en dubte la seva existència. Tanmateix, en el curs de les seves exploracions, Romolo Gessi (1888) i Henry Morton Stanley (1889) les localitzaren a l’actual Uganda. Animat per una conferència que Stanley feu el 1901 a la Royal Geographical Society de Londres, el 1906 el duc dels Abruzzi (Luigi Amedeo de Savoia) decidí explorar les Muntanyes de la Lluna o Rwenzori. A finals de maig l’expedició del duc es trobava prop del llac Edward caminant sobre el fang i dins la boira. Aprofitant una aturada, Vittorio Sella, fotògraf de l’expedició, preparà la seva aparatosa càmera. Després d’una llarga espera el cel s’obrí el suficient per què prengués una fotografia, i les Muntanyes de la Lluna deixessin de ser un misteri. Per molts entesos Vittorio Sella (Biella 1859 – Biella 1943) ha estat els més gran fotògraf de muntanya de la història. Fill de Giuseppe Sella, pioner de la fotografia a Itàlia, i nebot de Quintino Sella, fundador del club alpí italià. Feu nombroses ascensions als Alps, sovint amb la seva càmera, destacant les hivernals al Cervino (1882), la Punta Dufour (1884), el Gran Paradiso, el Lyskamm (1885) i la travessa del Mont Blanc (1888). Participà com a fotògraf en grans expedicions, com les que encapçalà Douglas Freshfield al Caucas (1889, 1890 i 1896) i al Kanchenjunga (1899), i les del duc dels Abbruzzi al Mount Saint Elias (1897, Alaska), Rwenzori, i al K2 i el Karakoram (1909). En totes elles feu fotografies inèdites per l’època d’un incalculable valor històric i artístic. El pic de Sella (4627 m al Rwenzori), el coll de Sella (prop de la gelera Godwin-Austen al K2), el pas de Sella (prop de la gelera de Seward al Saint Elias), el pic (4370 m), el coll i la gelera Sella (a Bezengi, Caucas) i el refugi Vittorio Sella (Gran Paradiso) ens el recorden.

Excursionisme, número 353, pàgina 32, any 2009

dilluns, 1 de juny de 2009

Charles Packe, o quan la botànica ens pot fer passar pel fil d’una navalla

Un dia de l’any 1861, o potser de 1862, John Ball, el primer president de l’Alpine Club, explicà a l’amic Charles Packe el seu intent de pujar un dels cims més desconeguts del Pirineu: el Balaitous (3144 m). El relat de Ball impressionà tant Packe que l’estiu de 1862 va fer un intent fallit de pujar-hi. Tanmateix, el setembre de 1864 hi tornà, amb el guia d’Arrens Jean Pierre Gaspard. Després d’una setmana de temptatives, el 15 de setembre assolien el cim per la cresta de Packe-Russell, una variant de la via de la Gran Diagonal. Dalt del cim, però, comprovaren amb sorpresa, que no havien estat els primers, ja que hi trobaren les restes d’una torre geodèsica, així com algunes piquetes de tendes de campanya. 40 anys després l’historiador Henri Beraldi resolgué l’enigma, al trobar l’informe de la campanya cartogràfica pirenaica del anys 1825-1827, on s’explica que el 1826 els oficials geodèsics Peytier i Hossard van fer el cim. Charles Packe (1826 Prestwold, Leicestershire -1896 Stretton Hall, Leicestershire) fou un explorador de l’edat d’or del Pirineisme. Gran amic del mític Henry Russell, advocat de formació i botànic d’afició. A partir de 1857 explorà algunes zones poc conegudes del vessant espanyol del Pirineu. Realitzà nombroses ascensions, entre les que destaquen, a part del Balaitous, la tercera al Posets (3375 m), i les primeres a la Munia (3133 m), el Bessiberri Sud (3030 m) i el Ballibierna. El pas de cavall que separa les tuques de Culebres (3061 m) i Ballibierna (3067 m), i que descriu com el fil d’una navalla, el va passar atret per la presència, a l’altra banda, d’uns curiosos exemplars de paramà alpí (papaver alpinum). Publicà els llibres “The spirit of travel” i “A Guide to the Pyrenees”, i un mapa escala 1:80000 de la zona de la Maladeta. L’històric refugi Packe al coll de Rabiet (Néouvielle), el boulevard Packe o la cresta Russell-Packe al Balaitous ens el recorden.

Excursionisme, número 352, pagina 32, any 2009

divendres, 24 d’abril de 2009

Ludwig Purtscheller, de Salzburg al sostre d’Alemània

A les primeres hores del matí del 6 d’octubre de 1889 Ludwig Purtscheller i el profesor Hans Meyer superaven els forts pendents de neu de la cota 5500 del Kilimanjaro, que dos anys abans van fer recular Meyer en el seu intent de ser el primer en pujar-hi. A les 10h30’ assolien el punt més alt (pic Uhuru, 5895 m) del cràter principal (Kibo), que van anomenar kaiser Wilhelm Spitze. Estem en plena època colonial, i aquest territori formava part de l’Àfrica Oriental Alemana, i per tant el Kilimanjaro era el sostre d’Alemània. L’expedició de 1889 estava formada per 17 persones, i entre elles havia el guia local Yohani Kinyala Laudo, que diuen va viure 124 anys. Ludwig Purtscheller (Innsbruck, Austria, 1849 - Berna, Suissa, 1900) va ser professor de diferents escoles d’educació secundària de Graz i Salburg. Fou un dels millors coneixedors dels Alps, havent fet més de 1700 cims. Va ser company d’escalada dels germans Zsigmondy (Otto i Emil) i de Karl Blodig (el primer que pujà tots els 4000 dels Alps). D’entre les seves ascensions, sempre sense guies, destaquen la Cima Piccola di Lavaredo, la travessa de les arestes de la Meije, la travessa del Cervino, el Monte Rosa pel corredor Marinelli, el Bietschhorn per la cara sud i molts cims dels Alps austríacs com el Mandlkogel, el Konigsspitze o l’Acherkogel. L’any 1891 formà part de l’expedició de Gottfried Merzbacher al Caucas, on pujà cims de més de 4000 metres com el Dongusorun, el Tebulos, el Diklos o l’Elbrus (5642 m). Morí mig any després de patir un accident al caure a una rimaya quan baixava de l’agulla del Grand Dru. Diferents topònims ens el recorden com: l’Agulla (3478 m) i el coll de Purstcheller al plateau de Trient, el corredor de Purstcheller a les Denti d’Ambin (3372 m) o el pic de Purtscheller (5148 m) al cràter Mawenzi del Kilimanjaro. Va escriure guies turístiques i de muntanya de Salburg i els Alps austríacs.

Excursionisme, número 351, pagina 32, any 2009

dissabte, 14 de març de 2009

Friedrich Parrot: De la Maladeta a la Lluna passant pel Mont Ararat


Al massís del Monte Rosa, just davant del coll de Lys, i fent triangle amb la Punta Dufour i els Lyskamm, s’alça la Punta Parrot o Parrotspitze (4436 m), en record de Johann Jacob Friedrich Wilhelm Parrot (Karlsruhe, Alemanya 1791-Tartu, Estònia 1841). Parrot fou un naturalista (professor de la Universitat de Tartu) d’origen franc-alemany, la família del qual s’establí a Estònia, llavors pertanyent a l’imperi rus. El 1811 va participar en una expedició organitzada pel geòleg von Engelhardt al Caucas, en que va mesurar la diferència de nivells entre els mars Caspi i Negre. Després d’uns anys en que exercí de cirurgià de l’exèrcit rus, llavors en guerra amb les forces napoleòniques, el 1816 va intentar pujar el Monte Rosa, assolint una cota superior als 3900 m. L’estiu de 1817 travessà els Pirineus en 7 setmanes per estudiar la vegetació i l’estat de les geleres, i mesurar la diferència entre els nivells de l’oceà Atlàntic i el mar Mediterrani. A més Parrot pujà el Midi d’Ossau, el Mont Perdut i va fer la primera ascensió coneguda al cim de la Maladeta (3308 m) junt amb el guia Pierre Barrau, que 7 anys després desapareixeria en una esquerda de la gelera de la Maladeta. El 27 de setembre de 1829 Parrot va fer realitat el seu somni de pujar el Mont Ararat (5165 m), on alguns situen les restes de l’Arca de Noé, i que el deixà fascinat 18 anys abans durant una ascensió no reeixida al Mont Kasbek (5047 m). Malgrat que al Pirineu no hi ha cap topònim que ens recordi la seva figura, si que hi és als Alps (Parrotspitze), al Mont Ararat (gelera de Parrot), al món de la botànica (la Parrotia Persica és el nom científic de l’arbre de ferro), i fins i tot a la Lluna (un crater de 70 km de diàmetre situat a les coordenades 14.5 S, 3.3 E).

Excursionisme, número 340, pagina 32, any 2007

Norbert Casteret: una vida subterrània

Pel camí que va de Goriz a la Bretxa de Roland, prop del Casco (3006 m) i sota el pic Anònim (o Punta Os Crabineros, 2773 m) es troba la gruta glaçada de Casteret (2665 m) o Espluca Negra (en aragonès). Es tracta d’una cova amb un llac glaçat, cascades i columnes de gel que Norbert Casteret (Saint Martory, Alta Garona 1897-Tolosa 1987) va explorar amb la seva dona Élisabeth el juny de 1926. El 1950 tornà amb les seves filles i a més trobà prop del Collado de los Sarrios les no tant conegudes coves dels Isards. Per molts Norbert Casteret és el pare de l’espeleologia moderna. Atleta complet, home amb una formació sòlida en prehistòria i geologia, va explorar nombroses grutes com les de la Cigalère, Esparros i la Henne Morte, avencs com el de Martel, i va participar en exploracions de gran volada com la del conjunt de coves i avencs de la Pierre Saint Martin. En algunes grutes va trobar estàtues, pintures i gravats rupestres com, per exemple, a les de Montespan i Labastide. Entre 1928 i 1931 va fer un rigorós estudi per demostrar que l’aigua del riu Garona prové de la gelera de l’Aneto. Per fer la prova definitiva llençà 60 quilos d’una substància colorant (fluoresceïna) a l’aigua del Forau dels Aigualluts, que va ressorgir amb un intensa coloració verda als Uelhs de Joèu, i no a la conca del riu Ésera com es creia a aquella època. Durant la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb la resistència francesa suggerint llocs on trobar mines de pólvora o coves on amagar material de guerra o documents confidencials. Casteret també va ser un gran naturalista, destacant els seus estudis sobre les rates-pinyades. A més va fer una gran tasca de divulgació de les seves troballes publicant una trentena de llibres i donant nombroses conferències.

Excursionisme, número 339, pagina 32, any 2007

Déodat de Dolomieu, el cavaller efervescent

Entre els mesos d’agost i octubre de 1789 Déodat de Dolomieu va fer un estudi geològic de la serralada alpina de les Dolomites. Prop del pas de Brenner recollí unes pedres que li van semblar diferents del tipus de roca calcària llavors coneguda. Les analitzà i el juliol de 1791 va publicar l’article “pedres calcàries molt poc efervescents als àcids” a la revista Journal de Physique. Més tard envià unes mostres al fill d’Horace Bénédict de Sausurre, el químic Nicolas Théodore, que en un article publicat el març de 1792 a la mateixa revista, suggerí anomenar dolòmia el tipus de pedra descobert per Dolomieu. Dieudonné-Silvain-Guy-Tancrède (Déodat) de Gratet de Dolomieu (castell de Dolomieu, Isère, 1750 - castell de Châteauneuf, Saône et Loire, 1801) feu importants contribucions al món de la geologia com a mineralogista (teoritzà sobre l’origen del basalt i descobrí nous minerals), vulcanòleg (entre d’altres explorà els volcans Etna, Vesubi, Stromboli i Vulcano), sismòleg (analitzà els efectes i les causes del terratrèmol de 1783 a Calàbria). Home amb una vida dilatada, ocupà càrrecs importants dins l’ordre dels Cavallers de Malta. En un principi simpatitzà amb les idees de la Revolució Francesa, tanmateix posteriorment es va desdir com a resultat dels excessos del Règim del Terror. Fou un dels científics que va anar a la campanya d’Egipte liderada per Napoleó. Durant el viatge de tornada el seu vaixell va ser capturat al sud d’Itàlia, i fou confinat a una presó de Messina, essent alliberat 21 mesos més tard per exprés desig de Napoléo (Tractat de Florència de 1801). Fou director del Museu d’Història Natural i professor de l’Escola de Mines de Paris, on tingué com alumne Pierre Louis Cordier, que el 1802 va fer un intent no reeixit de pujar la Maladeta (el pic 3254 m i la torre Cordier 3050 m ens ho recorden).

Excursionisme, número 341, pagina 32, any 2007

Lady Lister, o quan la veritat s’acaba imposant


Al massís de Vinhamala, entre els pics de Cerbillona (3247 m) i Central (3235 m), es troba el coll de lady Lister (3200 m), lloc per on el 7 d’agost de 1838 va passar Anne Lister junt amb els guies Henri Cazaux, Jean Pierre Charles i Jean Pierre Sanjou en la primera ascensió oficial a la Pica Longa (3298 m). Quatre dies després Henri Cazaux també guià Joseph Ney, príncep de la Moskowa i fill del mariscal Michel Ney, al que Napoleó concedí el títol de príncep arran de la batalla del riu Moskowa (1812). Pel que sembla, Cazaux va amagar Ney l’èxit de Lister, de manera que als pocs dies va sortir publicat a la premsa que l’ascensió del príncep era la primera. La notícia va arribar a oïdes de Lister, que va fer redactar Cazaux una declaració jurada al seu favor. Malgrat tot, durant més de 100 anys es va creure que Ney havia estat el primer. Sens dubte va tenir molt a veure el seu relat publicat el setembre de 1838 a la revista Deux Mondes. Anne Lister (1791 Halifax, Anglaterra-1840 Kutaisi, Georgia) fou terratinent de la propietat rural de Shibden Hall, que heretà del seu oncle James. Des de 1806 fins la seva mort va escriure un diari personal (27 volums), que és un bon reflex de la societat anglesa de principis del segle XIX. La part de diari que darrerament ha cridat més l’atenció és la que, en un llenguatge encriptat, explica les relacions afectives amb les seves amants. El 1967, mentre realitzava una tesi doctoral sobre la part del diari on Anne descriu els seus viatges, Vivien Ingham va descobrir la veritable història sobre la primera ascensió al Vinhamala, i publicà un article a l’Alpine Journal (novembre de 1968) on es posaven les coses al seu lloc. També es va divulgar que Lister fou la primera dona a pujar el Mont Perdut (24 d’agost de 1830). Anne va morir com a conseqüència d’unes febres que va contreure en el transcurs d’un viatge per Rússia i el Caucas, on tenia la intenció de pujar el Mont Ararat.

Excursionisme, número 345, pagina 32, any 2008

Julius Kugy, o com esdevenir alpinista tot buscant una flor


El prestigiós botànic Muzio de Tommasini (1794-1879) solia contar als seus alumnes la curiosa història d’una espècie vegetal que havia desaparegut misteriosament. En síntesi els hi explicava que l’any 1782, prop de la població de Trenta, el científic Belsazar Hacquet (1739-1815) va trobar i descriure una nova espècie de card amb flors que va anomenar Escabiosa Trenta, i que posteriorment ningú havia retrobat. Aquest enigma va animar Julius Kugy, un dels deixebles de Tommasini, a buscar-la durant molts anys endebades. El misteri, però, fou desvetllat pel botànic Anton Kerner von Marilaun (1831-1898) que demostrà que en realitat el que Hacquet havia collit era un exemplar atípic de Cephalaria leucantha. Julius Kugy (Gorizia 1858 – Trieste 1944) fou un escriptor, alpinista i botànic d’origen eslovè que centrà la seva tasca muntanyenca als Alps Julians. Destaquen les seves ascensions, sempre fetes amb guies locals, a cims mítics com el Skrlatica (1880 i 1887), el Triglav (1881), el Prisojnik (1890), el Jôf di Montasio (1902), el Jôf Fuart (1905), etc. També feu importants ascensions per les zones del Monte Rosa, Matterhorn, Mont Blanc, Berner Oberland, Ecrins, i Dolomites amb guies tan prestigiosos com Alexander Burgener o Daniel Maquinaz. Durant les cruents batalles del riu Isonzo (Primera Guerra Mundial) els seus coneixements foren molt útils a l’exèrcit austríac. D’entre els seus llibres, que es consideren com a paradigmes de la literatura de muntanya, destaquen els títols “De la vida d’un alpinista”, “els Alps Julians en les seves imatges” o “Triglav, 500 anys d’història”. Conjuntament amb Albert Bois de Chesne impulsà la construcció del Jardí Botànic Alpí “Juliana” de Trenta, on es poden trobar moltes espècies de flora dels Alps Julians.

Excursionisme, número 349, pagina 32, any 2009

Pere Gabarró, escac al camí del port de Sotllo

Un dia de juliol de 1932 el doctor Pere Gabarró sortí “tot sol, i a punta de dia, de la cabana de Boet” amb la intenció de pujar la Pica d’Estats per un camí diferent del clàssic del port de Sotllo. Arribat a l’estany d’Estats dirigí les seves passes cap a un collet situat a l’Est, continuà fins l’Estanyet de la Conca Gelada, assolí la carena pel port de Riufred, passà prop del pic Rodó de Canalbona (3005 m), pujà la Punta Oriental (o Punta Gabarró, 3114 m) i finalment arribà a la Pica (3143 m). Havia trobat un camí, actualment conegut com via Gabarró, “que sense sortir de Catalunya no presentava grans dificultats ni provocava esgarrifances”. Pere Gabarró i Garcia (Igualada 1899 - Barcelona 1980) fou un dels introductors de la cirurgia plàstica a Catalunya. Durant la Guerra Civil feu nombroses intervencions quirúrgiques al bàndol republicà. El 1939 s’exilià a la Gran Bretanya, on treballà amb Sir Harold Gillies, un dels “pares” de la cirurgia plàstica. El 1942 ocupà el càrrec de cap del servei de cirurgia plàstica de dos importants centres mèdics de Manchester: el Baguley Emergency Hospital i el Cancer Christie Hospital, on va fer centenars d’operacions a cremats, ferits, mutilats de guerra i malalts de càncer, i on ideà la tècnica d’empelt de teixits anomenada empelt en tauler d’escacs. El 1947 tornà a Barcelona, on treballà en el servei de cirurgia de l’hospital de Sant Pau. Entre 1961 i 1965 fou president de la Societat Catalana de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica. Estigué molt vinculat a l’escoltisme i l’excursionisme, essent president de l’Agrupació Excursionista Icària entre 1928 i 1931. Publicà llibres i articles de medicina, i per la seva relació amb l’excursionisme, destaca el petit manual de primers auxilis en dos volums “Com cal auxiliar un ferit” (1930 i 1931). També publicà ressenyes de viatges i excursions, sobresortint les de la Pica d’Estats, de la que fou un gran coneixedor.

Excursionisme, número 347, pagina 32, any 2008

Loránd Eötvös, del Principi d’Equivalència als pous de petroli

Cap el 1590 Galileu Galiei deduí que en absència de fregament tots els objectes, com per exemple una ploma o una pedra, cauen amb la mateixa acceleració. Aquest fet és conseqüència del Principi d’Equivalència que afirma que les masses inercial i gravitatòria de qualsevol objecte són iguals. Pels volts de 1885 i durant 30 anys Loránd Eötvös modificà i inventà un gran nombre d’instruments (com la balança d’Eötvös), que el feren concloure amb una resolució insòlita per l’època que el Principi d’Equivalència era cert. Tan gran fou l’impacte d’aquest resultat que el propi Albert Einstein el va prendre com a base per elaborar la Teoria de la Relativitat General. A part d’aquest important treball, el físic hongarès i professor a la Universitat de Budapest Vásárosnaményi Báro Eötvös Loránd, o senzillament el baró Loránd Eötvös (Buda 1848 – Budapest 1919), fou un dels fundadors de la Geofísica moderna, tant per les seves mesures de la força gravitatòria com del camp magnètic terrestre. A més, durant bastants anys la balança d’Eötvös s’utilitzà per buscar petroli i gas natural. També feu importants treballs en el camp de l’estat líquid (llei d’Eötvös de la tensió superficial). Una de les seves aficions fou l’escalada, realitzant nombroses primeres ascensions als Dolomites, concretament a les zones del Monte Cristallo (Vecio del Forame, Cristallo NO), Sesto (Croda dei Rondoi, Croda Rossa di Sesto, Cima Una, Cima Bulla Nord) i el grup Cadini, generalment amb el mític guia Michel Innerkofler (1848-1888), a l’època d’or de l’exploració del massís. La segona agulla més alta del grup del Cadini s’anomena Cima Eötvös (2837 m), i el pas que hi ha al sud de la Croda da Lago s’anomena Forcella Eötvös. Sovint feu ascensions amb les seves filles Loranda i Ilona (pioneres en el món de l’escalada femenina), que el 1901 obriren amb el guia Antonio Dimai la clàssica via Eötvös-Dimai a la cara sud de la Tofana di Rozes (3225 m).

Excursionisme, número 344, pagina 33, any 2008

El comte de Saint Saud, el cartògraf meridional


Si pugeu al port de Gias per la per la vall d’Estós a l’esquerra tindreu els pics de Clarabide i Gias, i a la vostra dreta el dominant Gourgs Blancs i els seus satèl·lits la Torre Armengaud, el pic de Jean Arlaud i la punta de Lourde Rocheblave. Si mireu en direcció Nord veureu dos cims més: el Camboué i el de Saint Saud (3003 m). Jean Marie Hippolyte Aymar d’Arlot, comte de Saint Saud (Coulonges sur l'Autize 1853 - Bordeaux 1951), fou un cartògraf de l’època en que es confeccionaren els primers mapes detallats dels Pirineus. Fou justament el gran geògraf Franz Schrader, qui el posà en contacte amb el coronel i prestigiós cartògraf Ferdinand Prudent. En aquells moments Prudent treballava en un mapa de la frontera franc-espanyola, i necessitava col·laboradors que li subministressin informació de la part meridional. Com els militars no es podien endinsar en territori espanyol, Prudent demanà col·laboració a socis del Club Alpí Francès. Així fou com entre 1879 i 1890 Saint Saud feu innombrables ascensions a diferents punts dels Pirineu navarrès, aragonès i català. Fruit d’aquest treball el 1892 Prudent i Saint Saud presentaren l’obra “Contribution à la carte des Pyrénées espagnoles”, un conjunt de 6 mapes escala 1:200000. D’altra banda, el 1881, en el transcurs d’un viatge a Ribadesella, Saint Saud descobrí els Picos d’Europa. Quedà tant impressionant per aquell massís, en aquella època poc conegut, que decidí estudiar-ho a fons. Així, durant els períodes: 1890-1893 i 1906-1908 feu diferents campanyes topogràfiques. La més fructífera fou la de 1892, quan junt amb Juan Suarez, François Bernat Salles i Paul Labrouche, pujaren el punt més alt del massís, la Torre de Cerredo (2648 m). Com a resultat d’aquests estudis el 1922 publicà junt amb Labrouche la seva obra més important: Monographie des Picos de Europe.

Excursionisme, número 350, pagina 32, any 2009

John Tyndall, o perquè el cel és blau


Els que pugin el Cerví o Matterhorn (4478 m) per l’aresta del Lleó passaran en primer lloc pel pic Tyndall (4241 m), en record de John Tyndall (Leighlinbridge, Irlanda, 1820 - Hindhead, Anglaterra, 1893) que assolí aquesta cota el juliol de 1862 junt amb els guies Jean Antoine Carrel i Johann Joseph Bennen, tres anys abans de la primera (Edward Whymper) i segona (Carrel) ascensions. El 1868, junt amb els guies Jean Joseph i Jean Pierre Maquignaz, pujà el Cerví per l’aresta del Lleó i el baixà per la Hörnli. Tanmateix Tyndall és conegut per ser el primer en pujar el Weisshorn (4505 m), un dels cims més espectaculars dels Alps, l’agost de 1861 amb els guies Johann Joseph Bennen i Ulrich Wenger. Tyndall fou un dels físics més brillants i multidisciplinars de la segona meitat del segle XIX. Destaquen els treballs en el camp de la meteorologia sobre la capacitat dels gasos per absorbir la calor, i que provaven que el vapor d’aigua és el principal regulador de la temperatura terrestre. També realitzà estudis sobre la dispersió de la llum en líquids i gasos, descobrint l’anomenat efecte Tyndall i explicant perquè el cel és blau. En el camp de la microbiologia realitzà experiments de gran rellevància, on utilitzà una nova tècnica d’esterilització (tindalització), que demostraven definitivament que la teoria de la generació espontània era incorrecta, i donant per tant la raó a Louis Pasteur. També foren importants els estudis sobre el moviment de les geleres, el diamagnetisme, la propagació del só i la reflexió total interna. A més Tyndall fou un gran divulgador de la ciència, així les seves lliçons magistrals a la Royal Institution of Great Britain van ser tan o més famoses que les del propi Michael Faraday. Publicà nombrosos tractats i articles científics, a més del llibre “Hours of exercise in the Alps”.

Excursionisme, número 342, pagina 33, any 2008

Paul Güssfeldt, o com quasi pujar l’Aconcagua amb una sabata i una espardenya


El febrer de 1883 els arriers xilens Gilberto Salazar i Vicente Pereira acompanyaren el científic Paul Güssfeldt en el seu intent d’ascensió al mític “Akon Cahuak”, el Sentinella de Pedra dels quítxues. Malauradament el material que portaven no era adequat per fer front al fort vent i les baixes temperatures imperants a aquelles alçades. Tant fou així que a Vicente se li van congelar els peus; malgrat tot, Gilberto i Güssfeldt van continuar l’ascensió un dia més fins arribar a la cota 6560 m, on una forta tempesta els va obligar a abandonar. Encara que no va assolir els desitjats 6962 m, Güssfeldt intuí la via normal d’ascensió, que va ser la que, en gran part, van seguir 14 anys més tard Matthias Zurbriggen i d’altres components de l’expedició liderada per Edward Fitzgerald. Paul Güssfeldt (o Güßfeldt, Berlin 1840 – Berlin 1920) fou un geòleg i explorador que participà en les expedicions naturalistes alemanyes de l’any 1873 a la costa de Loango (Àfrica Equatorial) i a la de 1876 al desert d’Aràbia (és l’època d’or dels grans exploradors com David Livingstone). De la seva activitat alpinística es pot destacar la travessa integral del Piz Bernina (4049 m) de l’any 1878 per la Biancograt, l’ascensió del 1881 a la Barre des Écrins (4101 m) per l’aresta NE amb el guia Alexander Burgener, amb el que el 1883 pujà el volcà Maipo (5264 m) durant la seva estada als Andes. El 1892 escalà el Mont Blanc (4807 m) pel corredor de Güssfeldt (a l’esperó de la Brenva). L’any 1893 amb el guia Emile Rey feu la travessa de l’aresta que va de l’Aiguille Blanche de Peuterey (la seva màxima elevació és la Pointe Güssfeldt 4112 m) fins el Mont Blanc. A l’Aconcagua també hi ha topònims que ens el recorden, com per exemple, el ventisquero (gelera) i la cúpula (5350 m) de Güsffeldt. 

Excursionisme, número 343, pagina 32, any 2008